Quan somio amb els altres parcs
L'home que va convertir el bosc d’Argelaguer en un món propi de cabanes, aigua i llibertat
Fotografia del laberint d'Horta de Barcelona.
FOTO: GETTY IMAGES
A ciutat hi ha coses que ja no podem fer i que, en canvi, ens mantenien connectades amb la natura. Fer la migdiada sota els arbres, arribar a casa a la tardor amb fulles i fang enganxades a les sabates, pujar als arbres, fer cabanes, admirar els peixos del rierol… Hi ha un moviment internacional que reclama una nova versió dels parcs urbans per facilitar precisament tot això que hem perdut i busca inspiracions. Parlo dels altres parcs.
L’HortSec és un dels exemples que tiren endavant aquesta idea, tot i que el seu espai inicial va quedar retallat, fa tres anys, per l’agressió d’un constructor privat que els va menjar terreny. Aquest petit oasi de natura és el parc ideal d’uns quants infants. Allà poden gronxar-se amb la corda que hi ha lligada a una branca de la figuera o pujar-hi directament, o fer-hi una cabana. Allà poden jugar vora el petit estany que fa les vegades de rierol. Allà poden descobrir com creix una pastanaga. És realment un altre parc i n’hi ha molt pocs així.
En conec un de més magnífic perquè el va crear una persona a qui li agradava jugar a la natura tot i que ja havia arribat a l’edat adulta. He de tornar a Argelaguer. Entro al bosc primigeni d’en Garrell, encara que sé que el seu bosc no en té res de primigeni, però és tan purament salvatge que bé s’ho val aquesta definició.
En Josep Pujiula li deien en Garrell, perquè caminava amb les cames una mica arquejades i tenia un posat al cos que el feien flexible a córrer i saltar des dels troncs ben alts per anar a parar dins la bassa del riu Fluvià. Hi va haver una època que se sentia Tarzan i va filmar pel·lícules casolanes i a la catalana en les quals se’l veu pujant a les torres més altes, fetes amb la unió de branques, per sobre de la capçada dels arbres i fent el crit de la selva com a senyal de rei absolut.
Cabana situada al bosc d'en Garrell.
FOTO: CEDIDA
Una mica després va comprovar la ràbia de l’home blanc urbanitzat perquè li van matar els animals que tenia i li van destrossar les cabanes. I en Garrell, després de cremar les restes del que havia construït, va tornar a alçar entramats de fusta a manera de noves cabanes i un laberint per dissuadir els vàndals.Vull viure en un món que no existeix, deia. Ser una mica salvatge és bo pel cos, tots tenim quelcom de salvatge i jo aquí ho trec sense fer mal a ningú.
Se sentia un okupa de la natura que havia dominat el foc i també els arbres, sense agredir-los, així que va arribar el moment de dominar l’aigua. A la tercera intentona per bastir el bosc de cabanes, després que les obres de la nova autovia es carreguessin bona part de la zona en la qual ell gaudia i creava, va aprofitar el material sobrant de la construcció de la carretera per fer bassals d’aigua que duguessin una mica de Fluvià cap a les noves cabanes Garrell.
Una nota de l’ACA, l’Agència Catalana de l’Aigua, l’amenaçava amb una multa exemplar si no desfeia tot el que ja havia creat i es va aturar. Però continuava anant-hi cada dia a cuidar el petit hort, a veure com l’aigua baixava suaument entre joncs i natura silvestre i a menjar-se l’entrepà del matí, el mateix que aquell 2 de juny de fa deu anys s’estava cruspint quan el cos va dir prou, prou a bastir al bosc, prou a fer cabanes al bosc.
La mort d’en Garrell va obrir la porta a la seva memòria, a la inspiració de molts que alcen cabanes a llocs inusuals pel simple fet de fer-ho arreu del món, de connectar de manera directa amb la natura, d’entendre que ningú pot prohibir un ésser humà que es comuniqui de manera no verbal amb els altres éssers que habiten als pocs boscos que ens queden. Sí, pocs boscos malgrat tot.
Ara, els veïns d’Argelaguer fan força amb una comissió que empeny les activitats de l’any Garrell i vol aconseguir crear un museu amb tot el material recollit, sabent com saben que una de les primeres lleis de la creació a la natura és la seva vida efímera. Per això la inspiració i la memòria són tan importants, l’únic que quedarà de l’experiència Garrell.
Ells han començat a caminar, perquè hi ha un abans i un després d’en Garrell que fa camí, com els mateixos camins de l’aigua, amb petits basserols i inspiracions pels altres parcs urbans que estan per venir.
