La banalització dels incendis i l’emergència ideològica

 Tan ideològic és descarbonitzar l’economia a marxes forçades i reverdir les ciutats com allargar la vida del cotxe de combustió.

Foto: GETTY

Article publicat originalment a Climática

He dubtat sobre si escriure aquest text. No pretenc aquí fer cap anàlisi sobre els incendis, encara menys quan continuen cremant milers d’hectàrees i centenars de milers de persones viuen pendents de la seva evolució. Malauradament, com va passar amb la dana de 2024, hi ha qui no ha deixat passar ni 24 hores per vendre el seu llibre, sigui a través d’un reel d’Instagram, una intervenció televisiva o un fil d’aquell fangar anomenat Twitter –o X–. Que trist que deu ser sentir l’impuls de cavalcar a lloms de la tragèdia per collir uns quants m’agrada i ficar uns quants seguidors més al sac de l’ego virtual. El meu menyspreu públic cap a qui únicament busca el casito de les xarxes i l’aplaudiment per al seu contingut fet de glutamat ambiental, frases grandiloqüents cuinades amb una generosa dosi de biaixos i simplicitat. Feu cas a qui planteja dubtes i no parla des del messianisme ni la revenja. Feu cas a qui no pretengui saber-ho tot i aporti enllaços, articles, llibres, vídeos o experiències diverses. Feu cas a la gent que ara el que està fent és ajudar a apagar focs, salvar vides i donar informació útil.

Tots els que hem estat en contacte professional o acadèmic amb el camp de l’ecologia forestal i el paper del foc en els ecosistemes sabem que és un tema endimoniat i que, si alguna cosa el defineix amb claredat, són les múltiples capes de complexitat que se li superposen. No existeix una única solució, punt. Qui vengui panacees a l’engròs menteix. Qui digui que la tenim davant dels nostres nassos però no la fem servir menteix. Les solucions, si és que se’n poden dir així, són múltiples –de vegades complementàries, de vegades excloents–, depenen de cada territori i de factors tant humans com ambientals, canvien amb el temps i necessiten una adaptació no només territorial, sinó també temporal. De poc serveix presentar un determinat tipus de gestió forestal, reintroducció d’espècies, política demogràfica, incentiu a la descarbonització, mesura socioeconòmica, regulació agropecuària, pràctica silvopastoral o estratègia de protecció de la natura com LA clau per evitar el foc. Com deia l’ecòleg Francisco M. Azcárate en un magnífic fil de Bluesky, «Les solucions simplistes només serveixen per reforçar prejudicis, no per entendre el fenomen».

Tanmateix, el debat polític, com potser era d’esperar, ha optat per la hipersimplificació de la realitat. Té raó Isabel Díaz Ayuso quan afirma que culpar del foc l’emergència climàtica és «brotxa grossa». No, no tot és culpa de l’innegable i molt real canvi climàtic. S’estimba, tanmateix, quan intenta abordar les causes del foc, assenyalant aquella bèstia negra coneguda com la «manca de neteja dels boscos», invocant la «gent del camp» i marcant-se un estrepitós gol en pròpia porta criticant la gestió de competències que són exclusives del seu govern. Al PP estatal han anat més enllà, traient a relluir el fals argument dels canvis cíclics del clima per posar en qüestió l’excepcionalitat de l’escalfament actual. Que trist que hàgim retrocedit fins al 2007, quan va tenir lloc la famosa facècia del cosí de Rajoy; l’expresident ja va admetre el 2015 que s’havia equivocat en dubtar del canvi climàtic.

La culpa, crec, no és només seva. No és únicament el Partit Popular qui retorça l’evidència sobre el canvi climàtic per adaptar-la a les seves necessitats discursives. Aquest govern en general i el seu president en particular banalitzen diàriament l’escalfament global. Simplifiquen fins a l’absurd, utilitzant-lo com a ariet partidista revestit de la irrompible «ciència» amb què tant se’ls omple la boca, amb l’únic objectiu d’avivar la polarització i treure’n rèdit electoral, intentant desplaçar la dreta parlamentària cap a posicions que –esperen– la ciutadania percebi com a indefensables i castigui com a tals. Per si algú en té dubtes, no els està funcionant. Com era previsible.

L’esforç contraproduent de Pedro Sánchez i el seu govern per titllar de «ciència» tot allò relacionat amb el canvi climàtic, utilitzant-la com a antònim de la «ideologia» i atorgant-li una qualitat gairebé de manament diví, dona una bona mostra de la seva feblesa discursiva i de la pobra comprensió de què és i com funciona la ciència. Si únicament pots justificar la teva acció de govern apel·lant al fet que alguna cosa «és veritat», quin tipus d’oposició esperes? Sánchez no vol un pacte, vol ser percebut com el que demana el pacte sobre la base d’una certesa acceptada pel conjunt de la societat.

Que la temperatura puja i canvien els patrons climàtics és inqüestionable; tot el que ve després és política, i a molta honra

És clar que el canvi climàtic, en el sentit d’amenaça existencial i urgentíssima, és ideològic. Però com no ho ha de ser? Diu el Diccionari de la Llengua Espanyola de la RAE que ideologia és el «conjunt d’idees fonamentals que caracteritza el pensament d’una persona, col·lectivitat o època, d’un moviment cultural, religiós o polític». ¿Que potser no hauríem d’abraçar aquesta definició, i que aquest conjunt d’idees fos el d’evitar la catàstrofe, adaptar-nos als canvis irreversibles i lluitar per un futur millor? ¿Que potser no està implicada la ideologia en tot allò que es deriva de la realitat climàtica? Que la temperatura puja i canvien els patrons climàtics és inqüestionable; tot el que ve després és política, i a molta honra. Decidir entre les diferents vies d’acció és política.

Tan ideològic és descarbonitzar l’economia a marxes forçades i reverdir les ciutats com allargar la vida del cotxe de combustió i atorgar nous permisos per extreure combustibles fòssils. En cas contrari, el camí condueix al marc de la dreta neoliberal, que justifica les retallades i la degradació dels serveis públics recolzant-se en l’«evidència» sobre la seva major eficiència, aquella dreta que sol argumentar que el que cal és «deixar la ideologia de banda» quan es parla de reivindicacions com les dels professors o mestres en la recent vaga educativa valenciana. La ideologia és també el que VOX vol eliminar de les aules valencianes; potser no és bona idea deixar-los la feina feta.

Miguel Ríos ho ha resumit molt bé en un incident recent en un concert, arran del seu suport a Palestina: «Com no he de ser polític? Si jo soc polític i estic viu, i vull decidir el que em correspon votar i parlar a la vida». Que hi ha un genocidi en marxa a Palestina és indiscutible, tant com l’augment de les temperatures; que la resposta a això sigui política i ideològica no la degrada, sinó que mostra el nostre compromís i humanitat amb la realitat.

La cirereta del pastís ha estat la proposta de creació d’un Panell Científic d’Acció davant del Canvi Climàtic, justificant-lo com un òrgan assessor. La meva perplexitat és absoluta. ¿No en té prou amb el qualificadíssim personal tècnic del Ministeri per a la Transició Ecològica, en particular el que està integrat a l’Oficina Espanyola del Canvi Climàtic? ¿No li interessa el que puguin dir l’AEMET, el CSIC o altres centres de recerca? ¿Que potser ens està dient que entre la seva voluminosa nòmina d’assessors no n’hi ha ni un de sol que pugui assessorar-lo sobre aquesta matèria?

He format part de dos panells assessors sobre canvi climàtic i us asseguro que la seva utilitat és molt limitada, però això no és el greu. El que és realment preocupant és que no en calen per prendre cap decisió! Tota la informació necessària per definir les polítiques de mitigació i adaptació d’Espanya ja està a l’abast del president. L’únic motiu que se m’acut perquè vulgui crear-se aquest ¿òrgan? ¿comitè? és que una altra veu –molt autoritzada, per descomptat– doni la raó a Sánchez. Mentre ell es congratula d’estar del costat de la ciència, la resta continuarem atrapats per una realitat atmosfèrica, ambiental i política cada dia més irrespirable.