Judicis climàtics com a prova d’un error existencial

 Jorge Riechmann s’enfrontarà previsiblement aquesta tardor a un altre judici, juntament amb 14 activistes més, per una protesta pacífica ocorreguda l’abril de 2022.

Foto: FLICKR

Fa temps que el pensament va deixar de considerar-se un valor social, i potser ha arribat el moment en què també hàgim perdut la compassió, o aquella pietat que tant reivindicava María Zambrano des del seu exili. Aquests elements, en origen consubstancials a la vida humana, van desapareixent dels espais hegemònics per donar pas a una prevalença més gran de principis associats al sistema econòmic actual, que és la maquinària que configura les nostres subjectivitats. Així, s’imposen l’egoisme, l’individualisme, i una desatenció constant a l’altre cada vegada més fèrria com a paradigma; només des d’aquest marc es pot entendre que l’emergència climàtica, la més urgent en tant que de la seva gestió depèn la supervivència de la nostra espècie –i serioses nocions de justícia intergeneracional–, hagi passat a convertir-se en objecte d’un profund menyspreu generalitzat, quan no s’estableixen les bases per criminalitzar aquells qui n’alerten.

A Espanya, ha tingut lloc recentment un judici contra el filòsof i poeta Jorge Riechmann, la psicòloga Marina M. Martínez, i el tècnic en energia Paco del Pozo per haver participat en una protesta pacífica el passat 7 d’octubre de 2019. Convocada per activistes climàtics, en aquella acció de desobediència civil que va tallar una carretera s’exigien polítiques contundents per protegir la ciutadania de la crisi ecosocial que cavalca desbocada. A Riechmann, Martínez i del Pozo la Fiscalia els demana 10 mesos de presó, però el que exemplifica aquest judici –vist per a sentència– va més enllà de les penes sol·licitades, ja que s’insereix en un corrent consolidat que consisteix a castigar qui avisa d’un problema greu en lloc de qui el crea.

El mateix Jorge Riechmann s’enfrontarà previsiblement aquesta tardor a un altre judici, juntament amb 14 activistes més, per una protesta igualment pacífica ocorreguda l’abril de 2022, quan es va llançar un líquid rogenc i biodegradable al Congrés, simulant la sang –la mort– que provoca la desfeta ecològica. Enmig d’aquest panorama repressor, vam conèixer fa diverses setmanes la sentència que absolia o condemnava a multes de 1.400 euros participants en una tercera acció de desobediència civil celebrada el març de 2023, de la mà dels col·lectius Rebelión Científica, Extinction Rebellion i Futuro Vegetal. Més lleu que el que demanava la Fiscalia –21 mesos de presó–, continua sent preocupant la manera de procedir contra veus que basen els seus arguments en dades científiques, quan no són científics i científiques ells mateixos.

Què està passant? Una part important de l’esquerra desconfia de la justícia: les actuacions del jutge Peinado contra Begoña Gómez, l’esposa del president Pedro Sánchez, o el procés que va condemnar el fiscal general de l’Estat han suscitat un qüestionament dels magistrats que s’estén més enllà d’aquests exemples. Qualsevol persona té dret a dubtar, però aquest dubte gairebé provoca coïssor quan observem la persecució de persones anònimes amb informes de l’IPCC a les mans.

Castigar qui alerta de l’emergència climàtica en lloc de qui la provoca és el símptoma d’un error que posa en risc la nostra supervivència

El pensament col·lectiu d’una comunitat que ha dedicat la seva vida professional a desentranyar el dany insuportable que causa l’emergència climàtica sembla que no serveix de res; les institucions científiques o els organismes internacionals com l’ONU veuen menystinguts els seus esforços, defenestrada la seva recerca; la poca ciutadania que agafa un altaveu per denunciar el patiment tangible d’avui, i el que vindrà, sovint tem per la seva llibertat: a la corda fluixa, com demostren les imputacions esmentades. D’aquí se’n deriva una altra pregunta urgent: per què no hi ha més gent manifestant-se? D’on surt aquest negacionisme implícit, indolent, farcit de marasme que impedeix una reacció social a l’altura del desastre?

Escric en unes golfes de Còrdova sense aire condicionat en plena onada de calor europea que ja ha causat desenes de morts. Aquí els 40 graus se superen amb freqüència, al llarg de diversos mesos, normalment de maig a setembre, anomalia que no es produïa durant la meva infància. El juny més càlid del nostre país (2025) potser serà superat per aquest, i ja s’ha batut el rècord de la temperatura mínima més alta per a la data: Almeria, amb 31 graus. La denominació de “nit tropical” va quedar aviat obsoleta quan van arribar les “tòrrides”; ara es parla de “nits infernals” i potser algú haurà de reescriure l’Infern de Dante per afegir-hi nous cercles. El llenguatge no s’actualitza amb la celeritat suficient per acompanyar les circumstàncies i, com a conseqüència, assistim a una sobreabundància de termes hiperbòlics que van perdent significat tot just han nascut.

Si les paraules caduquen, en part per la impossibilitat d’anomenar allò inaudit, la capacitat científica d’aquest món ha augmentat durant l’últim segle, només per testimoniar la pèrdua de la seva legitimitat en els regnes de l’estultícia. Al seu torn, també s’ha produït una desvinculació de les diferents branques del coneixement acadèmic, cosa que permet elaborar informes econòmics amb la mirada posada en el final de segle sense creuar-los amb els estudis que apunten a un escalfament mortífer. És a dir: l’“eco” de l’eco-nomia i el de l’eco-logia es repel·leixen quan més etimològicament junts els necessitem, perquè la casa s’ensorra.

Dir això pot constituir un acte punible, com si fos lògic condemnar el socorrista que clava la bandera vermella a la platja durant un matí de fort onatge. Les nostres administracions haurien de fer-se càrrec de l’esgarrifós error en què es cau, de com s’agreuja amb cada minut que passa sense activar mecanismes de mitigació i adaptació a l’infern. I la ciutadania podria, també, obrir els ulls i remar cap a posicions més responsables.