Fiscalitat local i renovables

 Molts ajuntaments han fet servir l’IBI per incentivar l’autoconsum, especialment a través de bonificacions per a immobles que instal·len plaques solars.

Imatge: GETTY IMAGES

La transició energètica no és només una qüestió tecnològica o ambiental. També obre un debat sobre finançament local i equilibri territorial. Els projectes d’energia renovable tenen impactes sobre el territori i, per tant, és legítim que els municipis vulguin obtenir un retorn econòmic adequat, estable i jurídicament segur.

Aquest debat sovint s’ha plantejat en termes de convenis entre els promotors i l’ajuntament. Ara bé, aquests convenis poden ser jurídicament febles, poc estables en el temps i subjectes al fet que un canvi de titularitat obri de nou la negociació.

Els ajuntaments no necessiten inventar nous instruments fiscals per millorar el retorn local dels projectes renovables. Les eines vigents dins el marc de les hisendes locals donen un marge considerable que sovint no s’aprofita del tot. A continuació analitzem quins són aquests marges.

L’instrument més rellevant en el cas de les grans instal·lacions de generació renovable és l’IBI aplicat als béns immobles de característiques especials, coneguts habitualment com a BICES.

Els BICES són una categoria cadastral específica que inclou, entre altres supòsits, determinades instal·lacions vinculades a la producció d’energia elèctrica. En el cas dels parcs eòlics i de les plantes fotovoltaiques a terra, aquesta qualificació permet als ajuntaments aplicar un tipus de gravamen diferenciat dins l’IBI. Si l’ordenança fiscal municipal no fixa cap tipus específic per als BICES, s’aplica automàticament el 0,6%. Per això, revisar l’ordenança és clau: el municipi pot situar aquest tipus fins a l’1,3% i millorar de manera significativa els ingressos recurrents associats a grans instal·lacions renovables.

Això dona als municipis un marge fiscal rellevant. Situar el tipus dels BICES en el tram alt pot generar ingressos recurrents durant tota la vida útil de la instal·lació, sense haver d’incrementar l’IBI urbà o rústic que afecta habitatges, comerços, explotacions agràries o petits negocis locals. No es tracta d’apujar impostos de manera generalitzada, sinó d’utilitzar correctament una figura fiscal pensada precisament per a infraestructures singulars, intensives en capital i amb una presència territorial significativa.

Des del punt de vista jurídic, la via BICES és una opció consolidada. El principal focus de conflicte no acostuma a ser si l’ajuntament pot aplicar un tipus BICES, sinó qüestions més tècniques vinculades a la classificació cadastral, la valoració de la instal·lació, les ponències especials de valors o la necessitat de mantenir actualitzades les revisions. Per això és fonamental que els municipis segueixin de prop allò que correspon al Cadastre o als òrgans competents en matèria de valoració.

L’IBI solar: útil, però amb límits distributius

Molts ajuntaments han fet servir l’IBI per incentivar l’autoconsum, especialment a través de bonificacions per a immobles que instal·len plaques solars. Aquesta eina pot tenir sentit: ajuda a reduir el període de retorn de la inversió, envia un senyal polític favorable a la transició energètica i pot accelerar la instal·lació de fotovoltaica en cobertes.

Ara bé, cal reconèixer-ne un límit que sovint queda fora del debat: aquestes bonificacions poden tenir un biaix de classe. Qui es beneficia d’una bonificació de l’IBI per instal·lar autoconsum és, habitualment, qui ja disposa d’un habitatge en propietat, d’una coberta adequada i de capacitat econòmica per fer la inversió inicial. En canvi, en queden fora moltes llars de renda baixa, persones llogateres, comunitats de veïns amb dificultats d’acord, habitatges sense coberta apta o famílies que no poden avançar el capital necessari.

Això no vol dir que calgui eliminar les bonificacions a l’autoconsum. Vol dir que les bonificacions de l’IBI per autoconsum s’han de limitar en el temps, estendre-les també als habitatges que participen en una comunitat energètica i combinar-les amb línies d’ajut específiques per a llars vulnerables.

L’Impost sobre Construccions, Instal·lacions i Obres (ICIO) és una altra eina rellevant. Grava l’execució d’obres i instal·lacions subjectes a llicència, comunicació prèvia o declaració responsable. En el cas dels projectes renovables, pot aportar un ingrés puntual important en el moment de construcció.

La normativa permet als ajuntaments fixar el tipus de l’ICIO fins al 4%. Però aquí cal una arquitectura fiscal fina. Si el municipi aplica tipus molt alts pensant en el retorn econòmic de grans projectes comercials, pot perjudicar el conjunt d’obres que es facin al municipi i desincentivar actuacions d’autoconsum residencial, rehabilitació energètica o petites instal·lacions locals.

Una bona ordenança hauria de distingir entre grans instal·lacions de generació i actuacions d’autoconsum o millora energètica vinculades a habitatges, equipaments, petits negocis o comunitats energètiques locals. Com que el tipus de l’ICIO és únic, la via és fixar un tipus general en el tram alt i, alhora, establir bonificacions per a obres menors i actuacions  d’interès social, com ara l’autoconsum, la rehabilitació energètica, els habitatges buits incorporats al mercat o el foment del comerç. 

L’IAE i les taxes pel domini públic

L’Impost sobre Activitats Econòmiques també pot tenir incidència, especialment quan el subjecte passiu no està exempt, com passa amb les empreses amb un import net de la xifra de negoci superior a 1 milió d’euros. En aquest àmbit, el marge municipal per gravar una activitat econòmica vinculada a la generació d’energia no afecta els petits negocis. El coeficient de situació pot anar de 0,4 a 3,8 i permet modular la quota segons la ubicació de l’activitat.

Aquesta eina és útil per evitar que grans infraestructures amb capacitat contributiva significativa tributin amb els mateixos paràmetres que activitats de menor dimensió o amb menys impacte territorial.

Una part important del marge municipal es perd quan l’ajuntament arriba tard. Les ordenances fiscals s’han d’aprovar amb antelació, seguint el procediment legal corresponent, i han d’estar vigents quan es produeix el fet imposable. Si el municipi espera a tenir el projecte sobre la taula, pot trobar-se amb poc marge de maniobra.

Per això, la fiscalitat local vinculada a renovables hauria de formar part de la planificació municipal ordinària. Els ajuntaments poden revisar les ordenances encara que no tinguin cap projecte aprovat, especialment si el planejament territorial, la disponibilitat de sòl o les infraestructures de xarxa fan previsible l’arribada d’iniciatives renovables.

Els projectes renovables són imprescindibles per avançar en la descarbonització, però la seva implantació també ha de generar beneficis tangibles al territori. La fiscalitat local és una de les vies més directes, transparents i democràtiques per fer-ho possible.

Ben dissenyada, la fiscalitat local pot convertir la transició energètica en una oportunitat de finançament municipal estable. No substitueix la necessitat d’una bona planificació territorial ni d’un repartiment just dels beneficis dels projectes, però sí que ofereix als ajuntaments una eina immediata, vigent i legítima per garantir que la implantació renovable contribueixi també al sosteniment dels serveis públics locals.