En la conferència de clausura del cicle Parlant de la sostenibilitat en un nou marc global, organitzat pel Fòrum Ambiental, Manuel Marín, que ha estat titular de diverses carteres de la Unió Europea i vicepresident de la Comissió, exposà les dificultats que té l'Europa comunitària per parlar al món amb una sola i poderosa veu sobre qüestions de caràcter estratègic. Emfasitzà, especialment, el fracàs dels nostres reiterats intents d'estendre al món les polítiques europees sobre sostenibilitat i lluita contra el canvi climàtic. Estendre al món vol dir, per començar, portar els Estats Units i la Xina al nostre terreny ideològic i ètic, per després acabar arrossegant-hi els altres països.
Tenim dos reptes, doncs. El primer, aconseguir que el món arribi als nivells europeus de sensatesa socioambiental, que sense ser res extraordinari, resulten si més no presentables. El segon, fer que la Unió Europea recuperi -o ocupi per primer cop, potser- el lloc que li pertoca en el lideratge planetari. Passa que la Unió Europea no se l'acaba de creure ningú, començant pels europeus. Tant els Estats Units com la Xina practiquen sistemàticament l'estratgègia de la multilateralitat. Parlen amb França, amb Alemanya o amb el Regne Unit, però miren d'evitar les autoritats europees. El president Barack Obama va trigar dos anys a reunir-se amb Herman van Rompuy, que és el president del Consell Europeu, és a dir el president dels presidents dels estats europeus (cosa, per cert, que només saben els iniciats i, si no, preguntin-ho pel carrer...). Per contra, anteriorment s'havia reunit diversos cops (tampoc gaires, tot s'ha de dir) amb Angela Merkel o Nicolas Sarkozy. La culpa és nostra. Com que, a Europa, la sobirania és encara dels estats, xinesos i americans exploten aquest flanc feble que nosaltres mateixos alimentem.
La història pesa, també és veritat. Els estats nord-americans van ser units abans que estats. Montana, Utah o Colorado, per dir-ne només alguns, van tenir identitat política per primera vegada a la història el dia en què van ingressar a la Unió (a les acaballes del segle XIX, per cert). Van transitar en un no res del neolític a la civilització industrial. Sense a penes solució de continuïtat, el Setè de Cavalleria passà de lluitar contra els indis a combatre els imperis centrals durant la Primera Guerra Mundial. Els estats americans són fills dels Estats Units, mentre que els estats europeus són els pares de la Unió Europea. Més encara: darrere d'alemanys, austríacs o txecs hi ha el Sacre Imperi romanogermànic, que va durar quasi mil anys; els francesos i els occitans vénen del Regne merovingi i de l'Imperi carolingi; els italians són fills directes de l'Imperi romà; els catalans, que també hem estat romans i carolingis, primer vam ser ibers, poble primitiu als ulls dels romans, però civilització amb construccions que haurien enlluernat qualsevol comanxe de fa només dos segles. Etcètera.
Tant substrat civilitzatori, amb els grecs de rerefons previ, ha conformat un complex sistema de valors. Els anomenats drets de l'home són una convenció europea que hem exportat amb un relatiu èxit teòric i amb un perfectament descriptible fracàs pràctic. Els asian values que els xinesos contraposen a les pretensions socials de la política europea són un eufemisme per dir que per a ells tot s'hi val. En aquest context, s'entenen les dificultats d'exportació que tenen les limitacions que la Unió Europea s'ha autoimposat per complir, i en alguns aspectes fins i tot superar, el Protocol de Kioto. Resulta que exigim molt i a sobre no manem gaire. Però també resulta que tenim raó i força sensatesa. Les mesures socioambientals europees aporten dignitat al concert internacional i posen fre als excessos que comprometen seriosament el futur immediat de la humanitat. En comptes de voler-ho deixar córrer per anticompetitiu, com pretén una certa dreta neoliberal, hem de reforçar la nostra capacitat de convenciment i d'influència internacional. En aquest cas, el perill ve dels altres; la pusil·lanimitat, per contra, és ben nostra.
El programa 20/20/20 és vigent i està molt bé. Ens hem compromès, en l'horitzó 2020, a reduir en un 20% les emissions de gasos amb efecte hivernacle, a incrementar en un 20% l'eficiència energètica dels sistemes productius o de proveïment de serveis i a substituir un 20% de fonts fòssils d'energia primària per fonts renovables. Lluny de fer mal a ningú, aquesta instrucció comunitària millora la nostra competitivitat. En efecte, als anys 90, la Unió Europea importava poc més del 40% de l'energia que consumia; en la passada dècada, superà de llarg el 50%; en l'actual, se situa en el 60%. La reducció de les importacions d'energia, que costen anualment a la Unió 350.000 milions d'euros (700 euros per europeu), és, doncs, un encert econòmic i geoestratègic. Aconseguir-ho fent més eficient el consum i posant en valor el potencial renovable és, a més, una excel·lent notícia ambiental: la contaminació local minva i el canvi climàtic s'alenteix. Fem-ho. Que els altres encara no s'hi apuntin no seria una excusa vàlida.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya