Va començar essent un Dia Sense Cotxes (Car-Free Day) i ha anat evolucionant fins a convertir-se en una setmana que les institucions dediquen a la sensibilització per a una mobilitat sostenible i també segura. Des que es va començar a promoure a nivell mundial a finals dels noranta, cada mes de setembre a casa nostra i a altres ciutats del món es dedica un dia (o una setmana) a homenatjar el transport públic i el no motoritzat. També es podria veure com una mena de quaresma, comprimida en unes hores o dies, en què els devots del cotxe són cridats a reforçar la seva fe mitjançant alguns actes de penitència, reflexió i dejuni automobilístic per, a continuació, poder re-emprendre amb normalitat el via crucis rutinari de pàrking-benzinera-cua-peatge-cua-pàrking . I quina millor prova de fe i de capacitat de sacrifici que agafar el transport públic o, en actes extrems de renúncia, anar a peu.
El símil religiós no és gratuït i ben aviat veurem perquè. Però abans, i començant per casa, val la pena detenir-nos un moment a mirar enrere per recordar una primera jornada "d'auto-reflexió" que el 1999 va deixar buits molts carrers de Barcelona i altres ciutats catalanes i ens va presentar davant del món com un poble cívic i compromès amb la sostenibilitat. Eren altres temps.
(F)
En efecte, la sostenibilitat va viure temps millors a casa nostra. Ja fa dues dècades que es va crear a Catalunya el primer departament de medi ambient de l'estat, que després també va ser d'habitatge, i ara de territori i sostenibilitat. Fa més d'una dècada que a Barcelona es va signar un Compromís Ciutadà per la Sostenibilitat. Als volts del 2002, a més, en el conjunt de Catalunya s'hi van treballar i aprovar més de 250 Agendes 21 locals. D'aquestes, gairebé un terç eren a la província de Barcelona i representaven aleshores un 25% dels municipis barcelonins que en el transcurs de tres o quatre anys van confeccionar els seus plans estratègics i plans d'acció ambiental; han passat més de deu anys i a aquella llista de la província de Barcelona només s'hi ha afegit una cinquantena d'A21, pràcticament les mateixes que es van fer en pocs anys entre finals dels noranta i principis del dos mil. Per fortuna, no tot ha perdut ritme o s'ha esvaït discretament. La mateixa revista que publica aquest article va néixer en aquella època gloriosa, i es manté com referent de la informació ambiental local.
(F)
Costarà recuperar una catarsi ambiental com la de la fi dels noranta. El fet és que el progressiu desinterès per aquests temes sembla que va més enllà de colors polítics o orientacions i conjuntures econòmiques. Es troba a faltar un "fer bullir l'olla" de la sostenibilitat, com si faltés l'esperit que va mobilitzar cimeres internacionals, mobilitzacions globals i acció local en aquell temps. I el cert és que els grans temes (globals, locals i glocals) que preocupaven aleshores continuen vigents, encara que sigui amb altres noms: canvi climàtic, sobirania alimentària, biodiversitat, eficiència energètica, responsabilitat corporativa, justícia ambiental.
(F)
Retornem al símil religiós, ja que parlem d'esperit. Cal dir que acció no en falta, sobretot canalitzada a través de xarxes socials i projectes emprenedors i cooperatius. El que es troba a faltar és lideratge ambiental, espiritual o no, però sí més veus globals i respectades, líders polítics, empresarials i acadèmics com van ser en el seu dia i en diferent mesura i estil Al Gore, WBCSD (World Business Council for Sustainable Development), IUCN, Shiva, per posar només alguns exemples. Es pot debatre i qüestionar quins interessos i fe defensaven aquests diversos actors socials, però no se'ls pot negar el fet que la fi de segle va tenir la sostenibilitat com protagonista, un paper principal que no ha pogut recuperar des d'aleshores o que, en el millor dels casos i per ser optimistes, ha quedat relegat a la cel·la de meditacions.
Així doncs, en aquest sentir ambiental quasi monacal que han estat els darrers deu o quinze anys, la setmana de la mobilitat sostenible i segura resulta tan estimulant i engrescadora com menjar-se una safata de pastissets fets per monges de clausura: un plaer, sens dubte, però massa pintoresc i aïllat com per ajudar a encendre un debat profund i renovador com el que vam deixar enrere amb el segle vint.
