El govern brasiler intenta erigir-se en líder de la lluita climàtica global i aconseguir un full de ruta contra els combustibles fòssils seria un bon llegat, però Lula està impulsant explotacions petrolieres a l’Amazònia

FOTO: GETTY

Diguem-ho clar. La cimera climàtica de l’ONU al Brasil ha estat un fracàs. Més de 80 països —entre ells tota la Unió Europea però també les petites illes del Pacífic que desapareixeran amb la pujada del nivell del mar— reclamaven que l’acord final de la cimera, batejat com a Mutirão (esforç col·lectiu en brasiler), fixés el compromís d’«impulsar un full de ruta que ens allunyi dels combustibles fòssils». Aquests països, entre ells Espanya, van amenaçar fins i tot de bloquejar-lo si no s’aconseguia. Però finalment es van empassar el gripau. Un cop més, l’Aràbia Saudita i els seus acòlits es van imposar, sense que els hi fes falta aquest cop l’ajuda dels Estats Units, que no van anar a la cimera.

La solució suposadament de consens que es va trobar és una simple puntada endavant. El Brasil s’ha compromès a impulsar aquest «full de ruta» com una iniciativa a part de la cimera i s’ha donat un any per fer-ho. El que no s’ha aconseguit en les dues setmanes de negociacions a l’Amazònia s’intentarà aconseguir en els pròxims onze mesos. El Brasil ostenta la presidència del fòrum climàtic de l’ONU fins al novembre vinent, quan passarà el relleu a Turquia, amfitriona de la COP31. Durant aquest temps es compromet a «convocar reunions d'alt nivell i negociacions entre els països productors i no productors» de combustibles fòssils —segons l’explicació del representant brasiler— per redactar aquest «full de ruta» i presentar-lo a la COP31.

El govern de Luiz Inácio Lula da Silva intenta erigir-se en líder de la lluita climàtica global i aconseguir aquest acord. Encara que sigui un any tard, es podria considerar un bon llegat. Però fins i tot en diferit, hi ha molts dubtes que això tiri endavant, no només pel bloqueig constant que els països petroliers mantenen en tots els fòrums globals (des del climàtic al dels plàstics o el que intentava limitar les emissions dels vaixells, per exemple), sinó perquè el mateix Lula està impulsant nous projectes d’explotació petroliera a l’Amazònia.

A més dels combustibles fòssils, el Brasil s’ha compromès a impulsar un segon full de ruta per «aturar i revertir la desforestació». Després de l’ecocidi amazònic perpetrat per Jair Bolsonaro, aquests primers tres anys de Lula han tornat a reduir les taxes de desforestació a l’Amazònia brasilera. Però la indústria agroalimentària —la que més desforesta— encara té molt de poder al Brasil (i al món), i això, sumat als estralls de la mineria i la tala il·legals, encara fa que les principals emissions del país provinguin precisament de la desforestació d’aquest ecosistema clau per al planeta.

¿Europa ha sacrificat la fi dels combustibles fòssils per un avenç en el finançament climàtic? No, més aviat s’ha rendit davant del nou context geopolític

Així i tot, els països europeus han decidit concedir a Lula un any de gràcia. Les seves promeses són incertes, però és millor que res, diuen. «Hem de tenir en compte la dificultat de posar d’acord 195 països, el món és el que és», deia el comissari europeu de Clima, Wopke Hoekstra, al final de la COP30, per intentar justificar el seu suport a un acord final que no menciona els combustibles fòssils. «Li hem de donar suport perquè almenys és un pas en la direcció correcta i perquè hem d'estar del costat dels amics de les nacions més pobres», afegia Hoekstra. Es referia a un dels guanys que sí que aporta el Mutirão: la promesa de triplicar el finançament dedicat a adaptació l’any 2035. Això és una victòria a mitges per als països més pobres, perquè accedeix a la seva demanda de triplicar aquests ajuts, però cinc anys més tard del que volien: anteriors esborranys del text deien el 2030. ¿Europa ha sacrificat la fi dels combustibles fòssils per un avenç en el finançament climàtic? No, més aviat s’ha rendit davant del nou context geopolític.

Finançament climàtic i la transició justa

Els països que menys han contribuït a la crisi climàtica son els que més en pateixen les conseqüències. I ara se’ls demana no només que s’adaptin a la nova realitat climàtica, sinó que busquin desenvolupar-se sense explotar els combustibles fòssils que tenen (quan els països rics s’han fet rics a còpia d'emetre CO2). I per això necessiten ajuda. El Mutirão referma el compromís pactat l’any passat per aconseguir 300.000 milions en ajudes directes dels països rics als pobres per al 2035, i per mobilitzar un total d'1,3 trilions de fons públics i privats per ajudar també els països pobres. Un altre cop, una victòria a mitges: és millor que res, però les xifres queden lluny de les necessitats i no exclouen préstecs que acabin endeutant més els governs del Sud.

L’únic resultat positiu de la COP30, segons algunes ONG, és la creació d’un «mecanisme per a la transició justa», que ajudarà els països a aplicar mesures de transició energètica sense perjudicar les classes socials més vulnerables. Encara falta veure, però, que no quedi només en bones paraules.

¿Europa ha sacrificat la fi dels combustibles fòssils per un avenç en el finançament climàtic? No, més aviat s’ha rendit davant del nou context geopolític

Aquesta cimera climàtica de l’ONU s’ha celebrat enmig de l’Amazònia, amb una presència rècord de les comunitats indígenes i més participació que mai de la societat civil. «La COP30 és un clar recordatori que les respostes a la crisi climàtica no estan dins de les cimeres climàtiques, sinó amb les persones i els moviments que lideren el camí cap a un futur just, equitatiu i sense combustibles fòssils», deia Nikki Reisch, del Center for International Environmental Law (CIEL).

Els resultats de les cimeres climàtiques de l’ONU mai no estaran a l'altura del que demana la ciència. ¿Com volem parlar d’impostos als combustibles fòssils, menys encara de gravar les grans corporacions o els megarics per finançar una transició justa, si no som capaços d’escriure en un text oficial que el carbó, el petroli i el gas són els responsables del canvi climàtic i que hauríem de prescindir-ne? El futur sense combustibles fòssils que han vetat uns quants governs del món s’haurà d’impulsar des de fora dels governs.

Ara bé, això no vol dir que aquestes cimeres s’hagin de deixar de fer o que hàgim de deixar de parar-hi atenció. La COP30 ha marcat el 10è aniversari de l’Acord de París. El balanç d’aquesta dècada és agredolç, com tot en la lluita climàtica, però una conclusió és clara: abans d’aquell pacte global el món s’encaminava més enllà dels 4ºC d’escalfament global a final de segle. Els (minsos) compromisos climàtics que han adoptat els governs gràcies a aquell acord ens situen ja als 2,8ºC d’escalfament global a final de segle, segons l’ONU. És molt, massa, una decepció. Però és un petit avenç. I aquest és el resum que es podria fer de totes les COPs: decepció i pas de tortuga. Però millor que res.