Parlar de gestió pública d’un servei públic és una redundància. Com podria ser públic un servei si no es gestiona des del seu àmbit de responsabilitat? Com tantes vegades, la història ens explica la confusió de papers entre les empreses privades del sector i molts ajuntaments, que ha portat a situacions difícils de corregir, molt especialment en els serveis del cicle local de l’aigua.

Cal començar amb unes precisions semàntiques:

Governar: exercir la direcció, l’administració i el control d’un servei públic. Requereix visió estratègica i autoritat.

Gestionar: ocupar-se de l’administració, organització i funcionament d’una activitat o organisme. Inclou el conjunt d’actuacions orientades a la consecució d’un determinat fi. Requereix coneixements tècnics, administratius i econòmics. Ben sovint es confon amb govern i, tanmateix, la gestió està al servei del govern.

Operar: realitzar, actuar, executar diverses ocupacions o tasques acomplint les funcions encomanades. L’operador no pren decisions fora de l’àmbit de treball que té encomanat. Requereix disciplina i experiència pràctica de caràcter tècnic.

Les empreses del sector són els operadors que tenen el coneixement professional per assegurar el funcionament dia a dia del servei. La seva història està vinculada a la privatització d’aquest mercat, afavorida per les seves aportacions financeres per construir les infraestructures necessàries en el context urbanístic expansiu viscut en les darreres dècades.

La manca de prou control públic sobre el servei, molt generalitzada, ha dut aquests operadors a fer-se càrrec de la gestió i, a vegades, a constituir-se en veritables assessors dels responsables del govern del servei.
 

"Molts dels actors del món local confonen govern, gestió i operació, i això redueix la importància dels plantejaments estratègics a mig i llarg termini"

Aquí rau el fons de la qüestió: molts dels actors del món local confonen govern, gestió i operació, i la pràctica de la política a curt termini ha reduït la importància dels plantejaments estratègics a mitjà o llarg termini. Davant d’això, el debat sobre gestió pública o privada és equívoc i sovint es produeix fora de context.

D’altra banda, tot i que el sector de l’aigua és de segona divisió en relació amb els grans oligopolis mundials (energia, tecnològiques, finances, salut), participa del seu pols amb els poders públics en relació amb la regulació del sector. Avui, els ajuntaments fan nosa a les grans empreses de l’aigua, que reclamen un mercat sense fragmentació i un regulador únic en l'àmbit espanyol.

Com s’ha arribat fins aquí? No és una història de bons i dolents, sinó de circumstàncies històriques en què les prioritats han estat unes altres. Els operadors es van saber guanyar la confiança de les autoritats locals: han gestionat molts serveis i han finançat moltes inversions. A canvi, molts ajuntaments han relaxat el control tècnic i econòmic del servei i, ben sovint, no n’han pogut donar comptes als ciutadans.

En l’àmbit de la gestió del servei amb empreses públiques, hi ha hagut de tot: en el seu govern, la visió a curt termini és la predominant i, ben sovint, els gestors amb visió estratègica han vist condicionada la seva acció. Hi ha molt bons exemples, però gestió pública no és sinònim ni garantia de bona gestió.

És molt necessari crear escola, explicar la complexitat i les singularitats del món de l’aigua per capacitar bons gestors públics. Aquesta hauria de ser una prioritat en el món local, i no només referida a la gestió de l’aigua.
 

"Cal estimular els serveis mancomunats que permetin afrontar amb economies d’escala els importants costos d’inversió que requereix la seva modernització"

La crisi climàtica que vivim, els episodis de sequera que hem patit —i que probablement seguirem patint— fan més necessària la visió estratègica que permeti planificar les inversions necessàries, els esquemes financers i tarifaris que les facin possibles i, molt especialment, una política comunicativa que expliqui el problema i ajudi a l’adaptació de les actituds dels ciutadans i les empreses.

En aquesta línia, cal estimular els serveis mancomunats que permetin afrontar amb economies d’escala els importants costos d’inversió que requereix la seva modernització i les garanties de disponibilitat i qualitat de l’aigua dels abastaments urbans.

També cal afrontar els esquemes tarifaris que garanteixin la suficiència econòmica del servei i l’exercici del dret a l’aigua per a tots els ciutadans, de manera que les economies d’escala repercuteixin directament sobre les tarifes aplicades.

Finalment, la gestió pública inclou la participació ciutadana, amb mecanismes reglats que assegurin la comunicació i la canalització de propostes per millorar el servei.

Aquest enfocament és imprescindible per assegurar que, més enllà de la competència formal, els ens locals mantenen intacta la seva capacitat per prendre decisions en l’àmbit de l’abastament d’aigua.
 

"Les diputacions hi tenen un gran paper: no tan sols per capacitar quadres polítics i tècnics sinó per estimular la creació d’entitats públiques de gestió amb prou dimensió i eficiència."

Gestió pública implica voluntat de governar el servei i capacitat per comprendre i prendre les decisions estratègiques oportunes. Això és més important que la forma d’empresa que adopta l’operació del dia a dia del servei, i fins i tot que l’origen dels fons per a les inversions necessàries.

Els canvis són difícils. Però el més difícil és el que ve després, adequar la cultura de govern i de gestió. No hi ha receptes universals ni permanents. La gestió pública és desitjable, però, per tal que sigui bona, cal lideratge, capacitat, esperit d’equip al si del municipi, expertesa, agilitat i prudència.

Les diputacions hi tenen un gran paper: no tan sols per capacitar quadres polítics i tècnics que coneguin les interioritats de la gestió —tècnica, econòmica i administrativa— de l’aigua, sinó per estimular la creació d’entitats públiques de gestió amb prou dimensió i eficiència i per promoure reformes normatives que facilitin la presa de decisions dels ens locals i afavoreixin la gestió pública.