Davant del risc cal abandonar dues visions força habituals. Una és que la ciència i la tecnologia ho resoldran tot. L’altra és que estem condemnats pel destí. Ambdues visions són fruit del pensament màgic.
Seria útil deixar de parlar de tots aquests temes horrorosos que tant ens fascinen avui dia, com la distòpia, la fi del món, l‘apocalipsi o el col·lapse, i ens centréssim a debatre altres qüestions molt més interessants i transcendents que sembla que ens facin més por que la pròpia destrucció del planeta. Per exemple, el decreixement, la demografia i la limitació de la riquesa
Al rànquing dels arguments clàssics per desinformar sobre el canvi climàtic ara hi hem d’afegir el que ja s’està plantejant com una competició entre emergències, la climàtica i la de salut. Si hi havia dubtes sobre la urgència d’actuar contra el canvi climàtic, una manera per reforçar-los és defensar que “ara no toca” perquè hi ha problemes més urgents.
El Pacte Verd europeu és un instrument de mobilització de recursos per a una reconstrucció, reconstitució o renovació del model per fer-lo més resilient i sostenible. No és això, potser, el que es necessita per encarar aquesta crisi sense precedents.
Les alternatives inclourien la defensa dels serveis públics i els béns comunitaris, en la seva titularitat, gestió i provisió; per garantir que les cures i els serveis relacionats estiguin coberts per a tots. Per assegurar les sobiranies sobre els recursos, com és l’alimentària i l’energètica. I per preferenciar, en definitiva, nous models i opcions des dels ecofeminismes i des de l’economia feminista, ecològica, social i solidària.
És el moment d'abordar amb valentia i ambició un pla de xoc ecosocial. Això passa per generar un paquet de mesures socials que condueixin a una situació de major resiliència. La clau és garantir ingressos i serveis públics de manera massiva. Alhora, cal afrontar les necessàries transicions ecològiques, econòmiques i socials per adaptar les nostres societats a les condicions biogeofísiques que són la nova normalitat.
Si de debò volem evitar un col·lapse ecosistèmic, hauríem de fer un altre gran reposicionament, una reactualització del nostre sistema operatiu tenint en compte un input llargament ignorat: no som una espècie a part, som una peça més de la xarxa interconnectada de la vida.
Des de l'urbanisme i la mobilitat, hi ha canvis latents i decisions que prendre perquè la forma de treballar, de moure'ns, de relacionar-nos, d'organitzar-nos i de fer servir l'espai públic canviarà forçosament mentre les normes de seguretat i distanciament es mantinguin com les úniques viables per defensar-nos d'aquesta pandèmia o de riscos similars
En un moment de crisis sobreposades, assegurar que les persones puguin tenir una llar, uns serveis bàsics sense risc de tall, un ingrés per atendre les necessitats bàsiques i garantir la cura pròpia i la de les altres; son, ara mateix, un principi indispensable per poder aixecar el cap d’allò imminent i immediat, i albirar projectes de vida amb principis ecosocials.
La Xarxa d'Escoles per la Sostenibilitat de Catalunya desitja expressar la seva posició en la crisi de la COVID-19 i vol començar per transmetre el seu condol a les persones que han estat afectades i per agrair emotivament la tasca dels col·lectius que han dedicat el seu esforç a pal·liar-ne els efectes. Abordem el per què l’educació ambiental és una eina essencial de resposta a la crisi, els efectes del confinament sobre el medi ambient i els reptes que se’ns presenten per a la transformació.