Planificar, altra vegada: entendre i millorar el PLATER

Aquest article es va publicar per primer cop a la web de la Societat Catalana d'Ordenació del Territori el dia 27 de juliol del 2026.

Falten pocs dies perquè conclogui el període d’informació pública i al·legacions del Pla Territorial Sectorial per a la Implantació de les Energies Renovables a Catalunya (PLATER). El pla ha aixecat una important onada de rebuig: gairebé 270 ajuntaments, Unió de Pagesos i diverses entitats ecologistes, com la Xarxa Catalana per a una Transició Energètica Justa o Ecologistes en Acció, entre d’altres, s’hi han oposat, sovint amb arguments legítims però de vegades amb la consigna simplificadora de «NO al PLATER». Enmig d’aquest soroll, creiem necessari un exercici de claredat: explicar, amb ànim divulgatiu, què és el PLATER, reconèixer els avenços que aporta, identificar les mancances que cal corregir i defensar per què, malgrat tot, és millor tenir-lo que no tenir-lo.

1. El PLATER, una peça més per a la implantació de renovables

Per entendre el PLATER, cal tenir clar en primer lloc el que no és: no és un pla urbanístic que qualifiqui el sòl, sinó un pla territorial sectorial que determina en quins sòls no urbanitzables és apta —o no— la instal·lació d’energies eòliques terrestres i solars fotovoltaiques. Les seves determinacions no són directament executives: per fer efectiva la implantació d’un projecte concret que no sigui d’autoconsum, caldrà disposar del corresponent instrument urbanístic, habitualment un Projecte d’Actuació Específica (PAE), aprovat per la comissió territorial d’urbanisme competent.

El PLATER és un instrument més per impulsar la transició energètica a Catalunya i és coherent amb la legislació vigent aprovada sota diferents sensibilitats polítiques. Connecta i desenvolupa els mandats ja establerts pel Decret llei 16/2019, de mesures urgents per a l’emergència climàtica i l’impuls a les energies renovables (aprovat sota el mandat de Quim Torra), i pel Decret llei 24/2021, d’acceleració del desplegament de les energies renovables distribuïdes i participades (aprovat sota el mandat de Pere Aragonès). Mentre el DL 16/2019 estava concebut per donar resposta a les sol·licituds, projecte per projecte, el PLATER respon a una lògica proactiva i global: estableix on convé implantar renovables abans que arribi cap sol·licitud i distribueix les càrregues territorials de manera planificada. A més, amplia la tramitació d’urgència —que el DL 16/2019 ja preveia per a instal·lacions en espais artificialitzats— a totes les zones que el PLATER designa com a prioritàries i de prioritat superior. Els objectius globals que el PLATER ha de territorialitzar provenen de la Prospectiva Energètica de Catalunya 2050 (PROENCAT), elaborada per l’Institut Català d’Energia (ICAEN).

El PLATER respon també al mandat de la Directiva europea 2023/2413, que obliga els estats membres a designar zones d’acceleració renovable. El PLATER és l’instrument que, en l’exercici de les competències territorials de la Generalitat, materialitza aquest mandat. Concretament, les zones de prioritat superior del PLATER equivalen funcionalment a les zones d’acceleració renovable de la Directiva. Haver sotmès prèviament el PLATER a una Avaluació Ambiental Estratègica (AAE) és el que permet que els projectes individuals ubicats en aquestes zones no hagin de fer una Avaluació o Informe d’Impacte Ambiental propi, sinó que quedin sotmesos únicament a un procés de control ràpid que verifiqui que no hi ha efectes imprevistos. Combinant la tramitació d’urgència i l’exempció d’avaluació ambiental individual, l’objectiu és que el termini d’autorització d’aquests projectes no superi els 12 mesos que estableix la Directiva. Per a la resta de projectes en zones aptes, l’AAE del PLATER no substitueix l’Avaluació o Informe d’Impacte Ambiental de cada projecte, però l’article 22 del decret permet que l’organisme ambiental competent incorpori motivadament els tràmits i actes administratius del procediment d’AAE del PLATER en el procediment d’avaluació ambiental del projecte individual, simplificant-lo i reduint-ne els terminis.

Aquest és un dels aspectes controvertits del pla per la seva afectació dels sòls agraris. Malgrat que entre la documentació del PLATER es realitza una anàlisi de les afectacions agrícoles, Unió de Pagesos sosté que aquesta és insuficient i no compleix els requisits establerts per la Llei 3/2019 dels espais agraris, que obliga qualsevol instrument de planificació territorial que afecti espais agraris a incorporar aquesta anàlisi de manera completa.

2. Les premisses: no en tenim prou amb els sòls artificialitzats

Fonamentalment, el que fa el PLATER és distribuir l’objectiu global de transició energètica establert per la PROENCAT entre els municipis catalans amb sòl apte per acollir instal·lacions renovables. Els càlculs preveuen instal·lar 12.000 MW nous fins a l’any 2030 —5.000 MW d’energia eòlica i 7.000 MW de fotovoltaica— i 58.400 MW addicionals fins al 2050, per assolir un sistema elèctric totalment descarbonitzat i reduir la dependència energètica exterior del 93,8% actual fins al 7,9%.

Aquests objectius es fonamenten en dues premisses de la PROENCAT que convé explicitar. La primera és que Catalunya mantindrà el seu model de producció industrial i el seu nivell d’activitat econòmica, limitant-se a descarbonitzar-lo. La segona és que el pes de l’electricitat en el consum energètic final passarà de l’11,7% actual fins al 76,4% el 2050, com a conseqüència de l’electrificació massiva del transport, la calefacció i bona part dels processos industrials. Al mateix temps, la PROENCAT preveu una reducció del 30,3% del consum d’energia final entre 2017 i 2050, amb caigudes especialment significatives en el transport (-50,6%) i l’ús domèstic (-34,2%).

Es tracta, per tant, d’un escenari d’eficiència energètica —fer el mateix consumint menys— però no de suficiència —qüestionar quant cal produir i consumir.Aquestes premisses determinen directament la magnitud del repte territorial. Segons els mateixos càlculs de la PROENCAT, el potencial dels espais artificialitzats —teulades, polígons industrials, canals, abocadors i infraestructures similars— suma aproximadament 13.600 MW. La resta, uns 48.000 MW, hauria d’anar necessàriament a sòl no artificialitzat.

L’informe Quina energia necessitarem el 2050 a Catalunya?, elaborat per la Xarxa per la Sobirania Energètica (XSE), qüestiona precisament les premisses de la PROENCAT i planteja escenaris de suficiència —consumir menys, produir menys, moure’s menys— que permetrien reduir el consum final d’energia un 45% en lloc del 30,3% previst. En aquest escenari alternatiu, la potència nova a instal·lar seria d’uns 48.320 MW. La diferència respecte a la PROENCAT és d’uns 10.000 MW, significativa però no tant com podria semblar: fins i tot en l’escenari de suficiència, la potència necessària continua superant àmpliament el potencial dels sòls artificialitzats. Dit d’una altra manera: sigui quin sigui l’escenari, el sòl no artificialitzat haurà d’acollir una part substancial de les noves instal·lacions. El debat no és, doncs, si cal ocupar sòl no artificialitzat, sinó en quina mesura i amb quines condicions.

3. Una metodologia rigorosa a ajustar a partir de les particularitats locals

Com a criteri general, els edificis i els sòls artificialitzats tenen en el PLATER la màxima prioritat, perquè la seva transformació prèvia fa que l’impacte addicional sigui mínim i la seva capacitat d’acollida, màxima. Ara bé, tal com hem vist, el potencial d’aquests espais —uns 13.600 MW— no és suficient per assolir els objectius de la PROENCAT. Per aquest motiu, el PLATER desenvolupa una metodologia específica per determinar quins sòls no artificialitzats —camps, boscos, prats— presenten les millors condicions per acollir noves instal·lacions amb el menor impacte possible sobre els valors del territori.
 

“Com a criteri general, els edificis i els sòls artificialitzats tenen en el PLATER la màxima prioritat. Ara bé, el potencial d’aquests espais no és suficient per assolir els objectius”

El concepte central de la metodologia és la capacitat d’acollida: fins a quin punt un territori és apte per a la implantació de renovables sense causar impactes inacceptables. La seva mesura integra elements restrictius —quins elements normatius, ambientals, agraris o paisatgístics limiten la instal·lació— i criteris per aprofitar el potencial energètic —quant vent o irradiació solar hi ha disponible. Un territori pot tenir un recurs eòlic excel·lent però una capacitat d’acollida molt baixa si coincideix amb un espai protegit o un sòl agrícola d’alt valor. Per calcular-la, el PLATER ha analitzat la informació disponible a partir de 141 capes d’informació geogràfica que informen dos tipus de criteris: els d’exclusió i els de ponderació.

Els criteris d’exclusió identifiquen els espais directament incompatibles: si una zona compleix un sol criteri, queda descartada automàticament. Hi entren, entre d’altres, els espais PEIN, el domini públic hidràulic, els sòls agrícoles de classes I i II —els de major valor productiu— o les zones amb vent insuficient. El resultat és que el 82% del sòl no artificialitzat queda exclòs per a l’eòlica i el 77,5% per a la fotovoltaica. Els criteris de ponderació s’apliquen sobre la superfécie que ha superat el filtre anterior. No eliminen una zona, però graduen la seva idoneïtat. Aquí s’inclou sòl agrari amb valors III i IV, fons escènics dels catàlegs de paisatge o espais de fauna salvatge protegida entre d’altres. Per establir el pes de cada criteri, el PLATER va utilitzar el mètode Saaty, una tècnica de presa de decisions basada en la valoració qualitativa d’un grup d’experts de diferents àmbits. Cal reconèixer que la selecció dels experts i les seves valoracions incorporen un element de subjectivitat inevitable: la ponderació és el punt on les decisions tècniques s’entrellacen amb judicis de valor sobre quins elements del territori cal protegir prioritàriament, i la seva validesa només es pot contrastar amb els resultats obtinguts.

Tot i aquests procediments, els redactors són conscients que els resultats s’hauran d’ajustar atenent les particularitats i el coneixement local. Així, durant la fase d’audiència i informació pública, els ajuntaments poden presentar al·legacions per modificar la zonificació provisional, però amb marges molt diferents segons la tecnologia. Per a l’eòlica, el marge és molt limitat: la superfície apta (5.791 km²) tot just assoleix el llindar mínim necessari, de manera que el Pla no dona marge per a ajustos significatius. Per a la fotovoltaica, el marge és ampli perquè la superfície apta (7.233 km²) gairebé dobla la superficie prioritària seleccionada (3.362 km²). Els municipis poden proposar modificacions justificades dins dels límits següents: reduir la superfície prioritària fins a un màxim del 35% —la reducció passa a ser zona no apta per criteris locals— o augmentar-la fins a un 3%, opció reservada als municipis on la superfície prioritària provisional no superi el 40% del terme municipal. La superfície modificada no pot incorporar zones que el PLATER hagi qualificat com a no aptes, pot incloure zones aptes no prioritàries amb un límit del 3% del total, i cada element de la nova zona prioritària ha de tenir una superfície mínima de 5 ha. Els motius que poden justificar una modificació són: criteris paisatgístics contemplats en l’ordenació territorial o urbanística, expectatives futures de desenvolupament urbanístic, dificultats tècniques no identificades per la metodologia, o altres motius justificables de caràcter local.

4. La zonificació resultant: zones no aptes, aptes i prioritàries

El resultat d’aplicar la metodologia descrita és un mapa on cada cel·la de 10 x 10 m rep un valor entre 0 —incompatibilitat total— i 1 —compatibilitat màxima. Seleccionant iterativament les cel·les amb millor puntuació, el PLATER obté la superfície necessària per assolir els objectius. Aquesta superfície seleccionada és deliberadament superior a la que s’ocuparà realment —deu vegades més en fotovoltaica— per, segons els redactors, evitar l’especulació del sòl en les zones designades, preveure condicionants locals no cartografiats i donar marge als municipis per adaptar la zonificació. Tanmateix, la gran diferència entre la superfície designada i la que realment s’ocuparà és un dels punts que fa més controvertit el PLATER i que segurament caldrà ajustar en les revisions futures.

Tot plegat dona lloc a quatre categories territorials per als sòls no artificialitzats[1]:
 

• Les zones no aptes, on la implantació és incompatible i amb caràcter general no es poden aprovar projectes.
   
• Les zones aptes no prioritàries —només per a fotovoltaica—, compatibles però de menor idoneïtat i sense avantatges procedimentals: amb caràcter general es preveu la no viabilitat de l’aprovació de projectes d’actuació específica, tot i que el promotor pot instar-la aportant estudis i documentació que acreditin una capacitat d’acollida superior a la determinada en el PLATER per a la zona concreta; si finalment s’aprova, la comissió territorial d’urbanisme ha de justificar expressament els motius que ho fan possible i la seva relació amb el PLATER.
   
• Les zones prioritàries, els millors emplaçaments identificats pel PLATER, on es concentren les facilitats de tramitació. En el cas de l’eòlica, atès que la superfície apta tot just assoleix el mínim necessari, tota la superfície apta es considera automàticament prioritària.
   
• I les zones de prioritat superior, l’equivalent català de les zones d’acceleració renovable que exigeix la Directiva europea 2023/2413, amb les màximes facilitats procedimentals.

Tot i que la metodologia emprada és rigorosa, multicriteri i transparent, els redactors són conscients que els resultats s’hauran d’ajustar també segons les particularitats i el coneixement locals. Així, durant la fase d’audiència i informació pública, els ajuntaments poden presentar al·legacions per modificar la zonificació provisional

5. Com es concreta l’equilibri territorial en el PLATER

El PLATER articula l’equilibri territorial a través de diferents mecanismes encadenats. En el disseny de la distribució, s’ha introduït un topall d’ocupació màxima del 5% del terme municipal per a la fotovoltaica en sòls no artificialitzats. Quan la metodologia assignava a un municipi un objectiu que implicava una ocupació superior —fins a un 7,5% en 23 casos concrets—, el PLATER ha reduït aquell objectiu i ha redistribuït la potència entre la resta de municipis per mantenir l’objectiu global. Els objectius per vegueria mostren la lògica redistributiva resultant: les vegueries de la Catalunya Central, Lleida, Girona i el Camp de Tarragona concentren la major part dels objectius fotovoltaics i eòlics en terra, mentre que la de Barcelona, amb menys sòl disponible però molt de sòl edificat, concentra el 38% de l’objectiu fotovoltaic en edificis.
 

Un mecanisme innovador és l’anomenat mecanisme de contenció: quan un municipi, comarca o vegueria assoleix anticipadament el seu objectiu de fotovoltaica —o una comarca o vegueria el d’eòlica—, s’activa automàticament una mesura que impedeix la tramitació de noves instal·lacions en aquell àmbit territorial. Els ajuntaments i consells comarcals poden sol·licitar la desactivació d’aquest mecanisme si volen continuar acollint projectes tot i haver assolit l’objectiu, però ho ha d’aprovar expressament el seu òrgan de govern. En el cas de l’eòlica, el seguiment es fa a escala comarcal —i no municipal— perquè la seva distribució territorial és molt concentrada: el 22% de les comarques concentren el 94,9% de la potència eòlica prevista, i els parcs acostumen a afectar més d’un terme municipal simultàniament.

Aquesta lògica genera un debat que val la pena plantejar: si l’escala comarcal és la unitat de mesura adequada per a l’eòlica, podria tenir sentit aplicar-la també a la fotovoltaica en sòls no artificialitzats. Fer-ho donaria més flexibilitat als ajuntaments, permetria articular pactes comarcals sobre com repartir la càrrega en els espais no artificialitzats i atorgaria als consells comarcals —amb més capacitat tècnica que la majoria de municipis petits— un paper més central en la governança de la transició energètica. Un exemple ben interessant és la planificació pionera que s’ha impulsat en el marc del consell comarcal del Priorat, que segurament s’hauria d’haver tingut més en compte a l’hora d’elaborar el PLATER.
 

“Una manera complementària d’abordar l’equilibri territorial seria introduir el concepte de “potència renovable de solidaritat”: la diferència entre la potència que un territori genera i la que consumeix.”

Hi ha, però, una dimensió de l’equilibri territorial que el PLATER no aborda: la relació entre on es produeix l’energia i on es consumeix. Una manera complementària d’abordar l’equilibri territorial seria introduir el concepte de “potència renovable de solidaritat”: la diferència entre la potència que un territori genera i la que consumeix. Fer visible aquesta magnitud per a cada comarca i vegueria permetria abordar més profundament qüestions de  justícia territorial i defensar una major exigència d’implantació en sòls artificialitzats i edificis en les àrees més consumidores o, fins i tot, buscar algun tipus de compensació interterritorial. No incorporar aquesta dimensió com a variable de diagnosi, d’assignació d’objectius i de seguiment, debilita el principi de «solidaritat territorial» que estableix el propi DL 24/2021.

6. Els avenços i les mancances del PLATER

Abans d’entrar en les crítiques, cal fer esment a les aportacions positives del PLATER. En destaquem quatre: una millor identificació i definició dels sòls artificialitzats, la zonificació de zones no aptes fins ara inexistent; la integració i precisió de les determinacions i recomanacions per als projectes d’instal·lacions renovables i la regulació dels sistemes d’emmagatzematge de bateries i la planificació dels passadissos d’alta tensió. Vegem cadascun d’ells amb una mica més de detall.
 

• La definició operativa dels sòls artificialitzats. Un dels avenços més rellevants del PLATER és haver definit amb precisió jurídica i cartogràfica el concepte d’espai artificialitzat, fins ara absent de la planificació territorial de les renovables. El pla estableix un llistat exhaustiu de tipologies —xarxa viària i ferroviària, ports i aeroports, canals, embassaments i basses, activitats extractives, abocadors i espais degradats afins, sistemes de serveis tècnics, zones d’estacionament, plantes de tractament d’aigües residuals i de residus, sòls urbans i urbanitzables, i fins i tot les instal·lacions de generació elèctrica renovable preexistents— i els atorga una capacitat d’acollida màxima per definició, amb independència de la seva ubicació en el mapa de zonificació. Això té una conseqüència pràctica important: un espai artificialitzat preval sobre la zonificació del sòl on s’ubica, de manera que els seus efectes jurídics —prioritat màxima, tramitació d’urgència, exempció d’avaluació ambiental individual— s’activen automàticament sense necessitat de justificació addicional. Tanmateix, farà falta un fort impuls públic per poder ocupar aquests espais amb renovables.
   
• Una zonificació de zones no aptes molt més àmplia i rigorosa. El PLATER estableix una zonificació de zones no aptes substancialment més extensa i metodològicament més rigorosa que qualsevol planificació anterior. Si el mapa eòlic del 2002 es limitava a tres categories simples —zones vermelles, grogues i blanques— basades en criteris generals poc detallats, el PLATER exclou el 82% del sòl no artificialitzat per a l’eòlica i el 77,5% per a la fotovoltaica. Les zones no aptes s’articulen en tres subcategories jurídiques diferenciades —per normativa sectorial, per concurrència d’afectacions negatives i per criteris locals— cadascuna amb un règim d’excepcions molt precís. Aquesta granularitat protegeix el territori de manera molt més efectiva que els instruments anteriors i, alhora, dota de seguretat jurídica tant els municipis com els promotors, que poden saber d’entrada i amb certesa on no és viable presentar projectes.
   

Zonificació per la implementació de l’energia eòlica a Catalunya, 2002-2024. A la dreta, mapa del Decret 174/2002. A l’esquerra, el mapa de zonificació del PLATER. Les zones blanques son les aptes

La integració de determinacions i recomanacions tècniques en un sol instrument. El PLATER recull i sistematitza en un únic instrument un conjunt de determinacions i recomanacions sobre com han de ser els projectes de renovables que fins ara estaven disperses en múltiples documents sectorials —ambientals, territorials, paisatgístics i agraris—. En la seva dimensió territorial i paisatgística, estableix el contingut mínim dels Projectes d’Actuació Específica i dels estudis d’impacte i integració paisatgística. En la dimensió ambiental, especifica quins projectes estan subjectes a avaluació ambiental ordinària o simplificada i en quins casos cal presentar un estudi de fauna. En la dimensió agrària, recull l’obligació de realitzar una anàlisi d’afectacions agràries d’acord amb la Llei 3/2019 dels espais agraris, i en el cas de la fotovoltaica, exigeix un estudi edafològic i el mapa de classificació de capacitat agrològica quan no existeix cartografia oficial de la zona. Aquesta integració redueix la dispersió normativa, facilita la tramitació als promotors i reforça la capacitat dels ajuntaments per avaluar la qualitat dels projectes que es presenten al seu territori.

La regulació de l’emmagatzematge en bateries i la planificació dels passadissos d’alta tensió. Un quart avenç, sovint poc destacat en el debat públic, és la incorporació de dos elements d’infraestructura fins ara absents de qualsevol planificació territorial de les renovables. El primer és la regulació dels sistemes d’emmagatzematge en bateries (BESS): el PLATER estableix criteris territorials específics per a la seva implantació, amb una zonificació pròpia diferenciada de la fotovoltaica. El PLATER no els assigna objectius per municipi sinó criteris de localització preferent: propers a subestacions, hibridats amb instal·lacions renovables existents i en entorns ja transformats. El segon element és la planificació dels passadissos per a infraestructures elèctriques d’alta tensió: el PLATER incorpora les zones de desenvolupament prioritari de les xarxes de transport i distribució necessàries per evacuar la nova potència renovable prevista per al 2050. Planificar els passadissos conjuntament amb la zonificació de les instal·lacions és un salt qualitatiu important: fins ara, les línies d’evacuació generaven conflictes territorials independents dels propis parcs, perquè cap instrument no les havia planificat de manera integrada amb la generació. Malgrat l’avenç en aquest tema, el PLATER es desenvolupa sense una planificació sectorial d’infraestructures de distribució públiques d’energia, la qual cosa fa que un pla que hauria d’atendre a la descarbonització de la generació d’energia quedi supeditat a la factibilitat econòmica dels operadors o generadors d’energia.

Al llarg de l’article ja s’han apuntat alguns aspectes controvertits i dèficits del PLATER: les premisses establertes per la PROENCAT, l’avaluació prèvia insuficient del seu impacte en determinats sòls agraris, l’excessiva generositat en la determinació dels sòls aptes i la necessitat de reforçar els mecanismes de reequilibri territorial entre territoris productors i consumidors. A mé de tot això, hi un tema que considerem crític des del punt de vista de la implantació de les renovables en els espais oberts: la manca de condicionament de la implantació en sòls no artificialitzats respecte als artificialitzats.

El PLATER recull en la seva diagnosi una tendència preocupant. Entre els anys 2024 i 2025 s’ha produït una desacceleració significativa en la implantació de fotovoltaica en edificis, especialment en el sector domèstic. En paral·lel, la fotovoltaica en sòl no urbanitzable creix amb força. La memòria del PLATER aborda aquesta divergència —barreres tècniques, administratives, econòmiques i normatives que dificulten la implantació en cobertes— però reconeix que impulsar mesures legals o econòmiques per resoldre-les queda fora de l’abast d’un pla territorial.
 

Així, el principal risc és que el PLATER, en facilitar i accelerar la tramitació dels projectes en sòl no artificialitzat, acabi reforçant aquesta tendència: si implantar un parc fotovoltaic en sòl agrícola és administrativament més senzill i econòmicament més rendible que instal·lar plaques en una coberta industrial o residencial, el mercat optarà pel primer. El pla hauria de preveure, com a mínim, un seguiment diferenciat de l’assoliment dels objectius per àmbit d’actuació —edificis, sòls artificialitzats i sòls no artificialitzats— que permetés detectar i alertar sobre aquesta divergència i, en cas necessari, establir condicionants. El més lògic seria que l’assoliment d’un determinat llindar de potència instal·lada en edificis i sòls artificialitzats fos una condició prèvia per autoritzar noves instal·lacions en sòl no artificialitzat, prioritzant així efectivament els espais de menor impacte territorial abans d’ocupar sòl agrícola o natural. En la versió actual, però, l’article 16.3 del decret estableix que la valoració del compliment dels objectius fotovoltaics es fa de manera agregada, de manera que la potència instal·lada en qualsevol dels tres àmbits —edificis, sòls artificialitzats i sòls no artificialitzats— pot compensar el dèficit en els altres. Això desdibuixa la jerarquia de prioritats que el propi pla declara fonamental i impedeix saber, en el seguiment quinquennal, si la transició energètica s’està construint sobre els espais adequats o si s’està sacrificant sòl agrícola perquè les barreres als espais artificialitzats no s’han resolt.

7. La contribució del PLATER a una transició energètica justa

Abans de concloure, cal recordar que les instal·lacions eòliques i fotovoltaiques ja podien implantar-se en sòl no urbanitzable abans del PLATER, i continuarien fent-ho sense ell. Tampoc no és un pla que impulsi directament grans projectes de renovables: això dependrà de les iniciatives dels promotors públics i privats i de les comunitats energètiques. La participació de les comunitats locals als projectes de renovables ja està establerta en el Decret Llei 24/2021 i continua vigent. El PLATER és, essencialment, un instrument d’ordenació territorial: contempla la importància de les instal·lacions en edificis i sòls artificialitzats, però davant la inevitabilitat d’ocupar sòl no artificialitzat, aporta una sèrie de criteris i anàlisis per determinar, des d’una perspectiva de país, quins sòls són més aptes i quins menys, i distribueix l’esforç de manera planificada entre municipis, comarques i vegueries. Aquesta anàlisi preliminar, tal com estableix el propi pla, s’ha d’adaptar als criteris i valors locals a partir de les al·legacions rebudes durant la informació pública. En definitiva: sense el PLATER, els projectes de renovables continuaran instal·lant-se en el territori, però sense criteris globals de distribució ni jerarquia territorial. La lògica dominant de localització serà la dels promotors (que cercaran els emplaçaments més barats, amb millor recurs energètic i menor cost de connexió, independentment de l’impacte acumulat sobre cada comarca) i la capacitat de protesta de cada territori, que com coneixem és molt desigual entre el nord i les comarques meridionals i sud del país.
 

“El PLATER ha obert un debat sobre el model energètic del territori que sense ell hauria continuat resolent-se massa lentament, projecte a projecte, sense criteris territorials ni una governança compartida”

Per tant, l’escenari més probable sense el PLATER és que Catalunya continuarà tenint dificultats per sortir de la cua en renovables de l’Estat, alentint un procés de descarbonització que la normativa europea i catalana ja exigeix i que té implicacions per la seguretat del subministrament energètic en un context de majors inestabilitats geopolítiques. Al mateix temps, sense un instrument que distribueixi les càrregues de manera planificada i verificable, les desigualtats territorials entre els territoris continuaran aprofundint-se. Un PLATER millorat pot crear les condicions per mitigar tots dos escenaris.

El PLATER arriba tard —el DL 24/2021 donava sis mesos per formular-lo i han passat gairebé cinc anys— i amb un procés participatiu que molts municipis i entitats han considerat insuficient. Però arriba. I el fet que molts ajuntaments, Unió de Pagesos i diverses entitats ecologistes l’hagin impugnat amb arguments i al·legacions és, paradoxalment, un senyal de salut democràtica: significa que el PLATER ha obert un debat sobre el model energètic del territori que sense ell hauria continuat resolent-se massa lentament, projecte a projecte, sense criteris territorials ni una governança compartida. En definitiva, això significa que necessitem un instrument com el PLATER, però amb els ajustos necessaris per minimitzar l’ocupació en sòls no artificialitzats i assegurar el major consens i justícia territorial possible.

[1] Es pot consultar la cartografia provisional per la implantació de la eòlica aquí i per la implantació de la fotovoltaica aquí