La gran oportunitat energètica i industrial de Catalunya

Electrificar redueix l'exposició a les tensions geopolítiques perquè cap megawatt hora solar o eòlic no ha de travessar cap estret estratègic com el d’Ormuz.

FOTO: GETTY

La imprescindible transició energètica que ens ha de deslliurar dels combustibles fòssils per reduir les emissions de CO₂ a l’atmosfera passa per activar diverses palanques: reduir el consum d’energia mitjançant aprofitaments més eficients i amb un major estalvi energètic, generar l’electricitat a partir de fonts renovables, gestionar-la amb sistemes d’emmagatzematge que ens permetin disposar-ne quan no tenim a l’abast el recurs natural i flexibilitzar la demanda d’acord amb la disponibilitat; i, és clar, electrificar tots els processos que ara es basen en el gas i el petroli.

L’electrificació dels consums és, doncs, la peça decisiva perquè l’expansió de les energies renovables es tradueixi en una economia més competitiva, resilient i descarbonitzada. No n’hi ha prou amb instal·lar plaques solars i aerogeneradors: cal substituir l’ús directe de gas, petroli i altres combustibles fòssils per electricitat en el transport, la indústria, els edificis i els serveis públics. Avui, aproximadament una quarta part del consum energètic es cobreix amb electricitat. L’objectiu hauria de ser elevar aquesta proporció fins a prop de tres quartes parts, de manera que els avantatges de les renovables arribin a molts més usos.

El model energètic fòssil exposa Europa a una triple vulnerabilitat: ambiental, econòmica i geopolítica. El preu del petroli i del gas depèn de conflictes, rutes marítimes, decisions de països productors i mercats internacionals que no controlem. Cada crisi es converteix en una transferència de renda a l’exterior i encareix la mobilitat, la producció industrial i les factures de les llars. Electrificar redueix aquesta exposició a les tensions geopolítiques perquè cap megawatt hora solar o eòlic no ha de travessar cap estret estratègic com el d’Ormuz ni depèn d’un subministrador estranger que pugui tancar l’aixeta.

Des de la perspectiva econòmica, les renovables permeten desacoblar una part creixent del cost energètic de la volatilitat dels combustibles. Una instal·lació solar o eòlica concentra la inversió al principi i després aprofita durant anys un recurs local, amb costos operatius baixos. Electrificar els usos finals converteix aquesta característica en estalvi, estabilitat i autonomia. També redueix emissions i, justament per això, la seva força política i social rau en el fet que no obliga a escollir entre ecologia i economia: una energia més neta pot ser també una energia més barata.

En el transport, l’electrificació significa estendre l’ús del vehicle elèctric, però també reforçar el servei de ferrocarrils, metros, tramvies i autobusos elèctrics. El benefici, altre cop, va més enllà de les emissions: disminueix la dependència del petroli, millora l’eficiència energètica i pot contenir els costos operatius del transport públic. La millor protecció davant una nova crisi petroliera és que una proporció creixent dels desplaçaments no necessiti gasolina ni dièsel.

En la indústria, el repte és substituir forns, calderes i processos alimentats amb gas o derivats del petroli per tecnologies elèctriques sempre que sigui tècnicament possible. Això pot reforçar sectors com la metal·lúrgia, la química, la ceràmica, el paper, l’automoció o l’alimentació, alhora que impulsa noves cadenes de valor vinculades a bateries, bombes de calor, electrònica de potència i equips de xarxa.

La península Ibèrica disposa d’un recurs solar i eòlic especialment favorable; aprofitar-lo no hauria de consistir només a exportar electricitat, sinó a atreure i consolidar activitat productiva que generi ocupació, coneixement i valor afegit.

En els edificis, les bombes de calor permeten climatitzar amb molta més eficiència que les calderes convencionals. Combinades amb rehabilitació energètica, autoconsum i una bona gestió de la demanda, poden reduir factures i consum. El mateix principi s’aplica a hospitals, escoles, equipaments esportius i altres serveis públics. Fins i tot la gestió de l’aigua se’n beneficia: la dessalinització i el tractament són processos intensius en energia, i una electricitat renovable competitiva pot reduir-ne substancialment el cost.

Cal una política industrial que coordini energia, sòl, permisos, formació, proveïdors i logística, i que prioritzi les connexions amb més retorn social

L’electrificació no avançarà al ritme necessari si la xarxa no pot connectar nous habitatges, indústries, transports i instal·lacions d’emmagatzematge. Cal ampliar-la, digitalitzar-la, reforçar-ne la resiliència i aprofitar millor la capacitat existent. Una subestació que arriba tard pot impedir que una fàbrica electrifiqui el seu procés; una línia que no es construeix pot retardar habitatges, ferrocarrils o instal·lacions de tractament d’aigua. Aquestes infraestructures tenen impacte territorial, però són la columna vertebral del nou sistema energètic.

També cal adaptar el consum a la disponibilitat renovable. Amb molta generació solar, té sentit desplaçar determinats usos cap a les hores centrals del dia, quan l’electricitat és més abundant i barata. La flexibilitat permet que algunes indústries o sistemes d’emmagatzematge es connectin amb el compromís de reduir temporalment el consum quan hi hagi congestió. Alhora, les bateries i les centrals de bombeig poden guardar excedents diürns i retornar-los a la xarxa quan baixa el sol. Electrificació, flexibilitat i emmagatzematge són, per tant, parts d’una mateixa estratègia.

Aquesta transformació no es produirà automàticament. Cal una política industrial que coordini energia, sòl, permisos, formació, proveïdors i logística, i que prioritzi les connexions amb més retorn social. La capacitat elèctrica és un recurs valuós: s’ha d’orientar cap a habitatge, serveis públics i projectes estratègics capaços de generar ocupació estable. Això exigeix evitar tant el bloqueig indiscriminat de les infraestructures com l’acceptació acrítica de qualsevol gran consumidor. Els projectes han d’acreditar inversió real, valor afegit, eficiència i arrelament territorial.

La transició també ha de ser justa. Cal formar les persones treballadores abans que canviïn els seus llocs de treball, protegir els territoris més exposats i vincular els avantatges públics a ocupació digna i retorn local. Les renovables creen molta ocupació durant la construcció, però no tanta durant la seva vida útil. Per això, l’ocupació permanent es trobarà en les activitats que utilitzin aquesta electricitat competitiva que ens ofereixen.

Per tant, el debat no és només quants megawatts instal·lem, sinó per a quin teixit productiu, en quines comarques i amb quines condicions laborals. Electrificar els consums és el pont entre l’abundància renovable i una prosperitat més compartida. Permet reduir emissions, limitar la dependència de crisis exteriors, estabilitzar costos i construir una base industrial pròpia. Però requereix xarxes, emmagatzematge, flexibilitat, inversió i consens social.

Si aquestes peces avancen de manera coordinada, l’energia pot deixar de ser una vulnerabilitat històrica i convertir-se en una palanca de modernització econòmica, bons serveis públics i autonomia estratègica.