La geopolítica elèctrica: de la Xina a Barcelona

Només l’any 2025, la Xina va connectar tanta nova potència solar i eòlica com els Estats Units, la Unió Europea o l'Índia en les últimes dècades.

Imatge: GETTY

«Quan el petroli és una arma, les renovables són un escut». Això deia recentment en un dels seus vídeos a Hope!, el comunicador i ecologista Javier Peña. Cap país seriós es pot permetre que la seva energia es pugui interrompre per una decisió del president dels Estats Units, dels dictadors àrabs o d’un atac nacionalista de Vladímir Putin. Sobretot, quan avui ja hi ha alternatives d’energia reals i que funcionen a ple rendiment. L’Estat espanyol és un dels països del món més dependents energèticament tot i ser ric en sol i en vent. I Catalunya no n’és cap excepció energètica. Ser sobirans energèticament és necessari, és gairebé una qüestió de seguretat i de defensa, i alhora és rendible, perquè és més barat, immensament més barat econòmicament.

Per què no es fa a Europa el canvi radical com està fent la Xina? Per què Europa, on no hi ha cap negacionisme climàtic governant com Donald Trump, no s’està fent passes de gegant en aquest sentit? I, aterrant-ho a casa, per què Catalunya no té com un dels objectius estratègics principals de país fer la transició a les renovables i, així, de pas, ajudar les empreses a abaratir costos energètics i a la població a moure’s més ràpid pel territori?

Quan hi ha pressa, les coses es poden accelerar. Barcelona és, precisament, l’exemple paradigmàtic, d’una ciutat que va decidir reinventar-se, i passar d’un model industrial caduc a una ciutat de serveis i turisme d’èxit, en només vint anys gràcies a una inversió i planificació econòmica històrica. I, de fet, malgrat les crítiques al model Barcelona, s’ha d’admetre que aquella Gran Transformació es va fer amb un elevat grau de consens polític i social...   

Això ja no és una qüestió de quatre hippies ecologistes dels anys setanta. Països del nord d’Europa, com Noruega sobretot, o potències mundials com la Xina estan fent un canvi de model energètic, elèctric, de transport i industrial sense precedents. Hem d’anar cap a l’electrificació de tot. Algun guru energètic deia fa dos anys que era impossible electrificar la indústria, i la Xina està demostrant tot el contrari i començant a aturar ja les seves emissions de gasos. Algun gurÚ ecologista deia que era impossible electrificar tota la flota d’automòbils, i un país fred com Noruega ja ho ha aconseguit i un gegant com la Xina ja ha començat a electrificar fins i tot autobusos i camions de transport. La Xina ho va entendre abans que ningú, i ja s’ha convertit en el que s’anomena un «electroestat».

El dia que Barcelona estigui a 45 graus i patim els primers morts per fenòmens climàtics bestials estarem encara donant voltes a debats que no són el debat

Només l’any 2025, la Xina va connectar tanta nova potència solar i eòlica, duplicant la seva pròpia taxa d'instal·lació del 2024, com tota la infraestructura renovable instal·lada per potències com els Estats Units, la Unió Europea o l'Índia en les últimes dècades. La Xina posseeix més del 95% dels autobusos elèctrics de tot el món, amb un parc mòbil que supera els 700.000 vehicles elèctrics en funcionament. El govern va fixar que el 15% de la producció total d'acer s'ha de fer mitjançant forns d'arc elèctric. Fins i tot, els xinesos han entrat en l'electrificació de la producció de fertilitzants, substituint el carbó i el gas natural per amoníac verd produït amb energia renovable. Tot de coses que fa dos o tres anys deien que serien impossibles ja són possibles. 

Barcelona, que històricament ha liderat les noves revolucions industrials i tecnològiques, s’està quedant enrere aquest cop. Podria fer una aposta real i decidida per la geopolítica elèctrica i convertir-se en una ciutat-regió elèctrica i sobirana. Però el dia que Barcelona estigui a 45 graus i patim els primers morts per fenòmens climàtics bestials estarem encara donant voltes a debats que no són el debat. Estem discutint sobre on posar els molins de vent, mentre la petroquímica de Tarragona contamina l’aire que respiren milers de tarragonins i la indústria fòssil destrueix tota mena de paisatges aquí i allà. Cal posar-se les piles, i, com diu Javier Peña, “és ara” quan ho hem de fer. 

El transport és un dels sectors que més gasos d’efecte hivernacle llança a l’atmosfera, oi? Doncs, per posar un exemple fàcil, ràpid i que no provocaria cap tensió social, avui dia ja es podria electrificar totalment la xarxa d’autobusos pública, la urbana i la interurbana. Tots els autobusos de Catalunya. Metròpolis molt més poblades que tota la província de Barcelona com Shenzhen, Shanghai, Chengdu o Pequín han assolit o estan molt a prop de l'electrificació total de les seves flotes urbanes de bus. Shenzhen va ser la pionera mundial en completar la transició amb més de 16.000 autobusos elèctrics. 

Un altre sector amb un alt grau d’emissions a Catalunya és la indústria, amb un 25% d’emissions de gasos amb efecte hivernacle, oi? Doncs, per posar un altre exemple, avui dia, per a processos industrials de temperatures baixes i mitjanes (fins a 200 °C), l'electrificació ja és 100% viable. Per exemple, les bombes de calor industrials ja són molt més eficients que les calderes de gas. I els polígons industrials del Baix Llobregat o del Vallès podrien estar plens de plaques solars, i la seva factura elèctrica es reduiria al mínim. Moltes fàbriques de tota classe ja ho estan fent a casa nostra pel seu compte. Per què no es planifica des de les administracions públiques aquesta revolució de les teulades?

Es podria llançar una gran operació milionària d’inversió en rehabilitació d’edificis, sobretot als barris més pobres, cosa que donaria feina a milers de persones, reduiria la despesa de famílies i deixaria en mínims les taxes de pobresa energètica

I el tercer sector amb una gran afectació d’emissions, és l’habitatge, sobretot la construcció d’habitatge, per culpa del ciment. Tot i que ja s’estan fent a Catalunya cases de fustes o materials de bioconstrucció o reciclats com l’exemple de Wikihousing, hi ha una qüestió rellevant que les administracions públiques podrien fer. Es podria llançar una gran operació milionària d’inversió en rehabilitació d’edificis, sobretot als barris més pobres, cosa que donaria feina a milers de persones, reduiria la despesa de famílies en calefacció i aire condicionat i deixaria en mínims les taxes de pobresa energètica. Si es vol canviar, no es pot deixar tot al lliure mercat i a la lliure elecció dels consumidors com si fos realment viable.

Però el lliure mercat, el deixar fer i no planificar les estructures energètiques i els sectors econòmics no portarà solucions perquè el mercat i les empreses necessiten primer de tot beneficiar-se econòmicament. Estats Units, a la seva manera, està invertint, decidint cap a on vol anar, i ajudant les seves empreses... i la Xina, amb la seva planificació estatal, també. I, nosaltres? Com diu l’exministre Alberto Garzón, al seu nou llibre, La guerra por la energía (Península), «el nostre país planifica, per exemple, la sanitat pública i l’educació pública». Però, per ser sobirans, «hauria d’abraçar i planificar també l’habitatge i el sector energètic».