El Boeing 737-800 del vol 120 de China Airlines quedà enterament destruït per un incendi immediatament després d’aterrar, el 20 d’agost de 2007, a l’illa d’Okinawa; la manca d’una virolla causà el despreniment d’un pern que foradà el dipòsit de combustible. Un altre Boeing 737, en el vol 243 d’Aloha Airlines, perdé mitja carlinga el 28 d’abril de 1988 mentre volava entre dues illes de Hawaii; la vida estimada pel fabricant per als 737 és de 34.000 vols, però l’avió accidentat ja en duia 90.000...
Una virolla val deu cèntims, un Boeing 737 costa 90 milions de dòlars i una vida humana no té preu. En els comptes d’explotació de les dues companyies, les revisions superficials o les amortitzacions allargades en el temps deurien tenir efectes positius; en el balanç empresarial global, van resultar ruïnoses. En efecte, hi ha estalvis que cremen les tovalles.
Per això sorprèn i inquieta que el Consejo de Seguridad Nuclear es despengés dies enrere amb la proposta d’ampliar la vida útil de les centrals nuclears dels 40 anys convencionalment admesos fins als 60, o més i tot. Així, proposà reobrir la central de Santa María de Garoña, inaugurada el 1971, fa 46 anys. Seria la desena més vella de les 449 que funcionen al món, en el ben entès que les altres nou arrosseguen un lamentable historial d’incidents i baixa productivitat per envelliment.
L’energia termonuclear no està exempta de risc (menys que diuen els uns, més que admeten els altres) i, sobretot, és caríssima. No ho sembla perquè no se li imputen les mil externalitats negatives que genera. Ara, a fi de maquillar els comptes, es pretén allargar l’amortització. La connivència del poder amb els lobbies energètics ja comença a ser més que preocupant.
China Airlines i Aloha també van voler fer el viu. Al final, els números van ser desastrosos i les vides perdudes, irreparables. Algú hauria de donar la cara i explicar, de passada, per què es paguen sous tan elevats a directius i consellers que prenen decisions tan objectables.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
