"Un clavell vermell al trau i un gec per a tota la vida, que de negre sembla blau"... Frederic Longàs posà música a aquests versos de Josep M. de Sagarra. En sortí Cançó de traginers, un lied agredolç que cantava Emili Vendrell ja fa molts anys. Un gec era una mena d'americana curta, normalment de vellut, és a dir de pana. Els nuvis solien estrenar-ne un el dia del casament. I els durava tota la vida: acostumava a servir-los de mortalla.
Amb tanta roba que actualment no sobreviu a la temporada de l'estrena, això costa de creure. Abans, les coses duraven. La qualitat s'associava a la durabilitat. La roba, els estris, tot. Fins i tot els matrimonis, que també eren per a tota la vida. I les feines. Els joves entraven d'aprenent en un obrador i s'hi feien vells, si no els n'acomiadaven. La gent somniava a treballar a les caixes d'estalvis perquè representaven seguretat laboral de per vida.
Però l'efímer ha triomfat. Els twits, els programes informàtics, els smartphones, els electrodomèstics, fins i tot els automòbils... Qualsevol cosa amb més de deu anys és una peça de museu per als més joves. La resposta progressista és el reciclatge. I, de retruc, el disseny pensat per al reciclatge ulterior, per tal que els components siguin fàcilment separables. Està bé, però el reciclatge, de fet, no passa de mal menor.
En efecte, res de més sostenible que els productes de vida llarga o reutilitzables, tant en termes de matèries primeres com d'energia invertida en la seva fabricació. Com es compatibilitza la durabilitat amb el creixement de la facturació? Malament. Per això el canvi d'estratègia productiva i de consum i el model econòmic sostenibilista no seran gens fàcils d'instaurar. Però si no ho aconseguim, els efímers acabarem essent nosaltres. S'ho plantejaran al Mobile World Congress? Convindria, em sembla.
