Això no és Vauban
Fa dos anys escrivia “Això no és Japó” després d’un viatge que em va servir per qüestionar moltes idees preconcebudes sobre la ciutat, el consum i la convivència. Aquest estiu m’ha tornat a passar una cosa semblant. Aquesta vegada, però, el detonant no ha estat un país, sinó un barri.
Una de les cases de Vauban, on «tot semblava haver crescut una mica tal com raja».
FOTO: ANA VILLAGORDO
Passejar per l’Alsàcia francesa és com estar en un conte. Allà on miris les cases són boniques, amb les seves vigues en diagonal i vertical i els seus colors, que en els seus inicis mostraven la capacitat adquisitiva de cada família. En aquest cas els colors també tenen classe. Placetes, edificis baixos, quasi tot casetes, finestres grans, fonts d’aigua freda i potable, adoquins i tramvies. Moltes bicicletes, pocs cotxes.
En creuar la frontera francesa i plantar-nos a una ciutat alemanya com Friburg de Brisgòvia, l’estructura del centre es manté bastant, només acompanyada de les franquícies, sobretot de roba, que ens recorden que seguim habitant a la mateixa Terra on sembla hem decidit fer-ho tot igual per sentir-nos «com a casa».
Aquella escultura d’una vaca «moderna» d’una marca que no vull citar que et recorda que estàs envoltada d’humans, al costat de moltes altres franquícies. I alguna botiga local, però poques, molt poques. En aquesta ciutat més gran ens vam apropar de nou al soroll i a una priorització en els desplaçaments urbans on les persones tornaven a ser les últimes, tot i que les bicicletes mantinguin un status superior al que tenim aquí a casa nostra.
Però anar a Friburg tenia un altre objectiu: visitar el barri de Vauban, referent a nivell ambiental i comunitari. Vam agafar el tram 4 per arribar-hi. Volíem conèixer de primera mà aquell barri que apareix sistemàticament quan es parla d’urbanisme sostenible, mobilitat i vida comunitària. Un d’aquells noms que vas acumulant durant anys fins que, un dia, resulta que ets allà.
Què passa quan la ciutat s’adapta al ritme de les persones que l’habiten i no a l’inrevés?
Eren les quatre de la tarda d’un dels primers dies d’agost i feia molta calor. En baixar del tramvia, la primera sensació que vam tenir va ser que ens havien deixat tirats al mig del no-res. No hi havia gaire gent pel carrer, ni pràcticament cap cotxe. Només les marques d’unes infraestructures de mobilitat que continuaven allà (carrils bici, vies del tramvia, algun semàfor) però sense gairebé res circulant-hi.
Vam mirar al nostre voltant. A la dreta, al fons, hi havia una mena de zona de jocs infantils que semblava un vaixell pirata abandonat on només faltava la Pippi Långstrump. Fustes desendreçades dins d’un entorn natural igualment desendreçat, nens descalços i una percepció del temps estranyament dilatada. Entre la calor i aquella calma, diria que em va baixar fins i tot la pressió arterial.
A l’altra banda vam descobrir un altre parc i ens hi vam acostar. Una mica el mateix. Zones de joc boniques però poc planificades, o almenys amb aquella aparença de no estar-ho gaire. Espais oberts a l’experimentació, a veure què passa.
Hi havia també el sorral que no pot faltar, però incorporava una mena de bomba manual d’aigua que permetia generar petits rius i canals i multiplicava per mil les possibilitats constructives de la sorra. Els nens continuaven descalços mentre els pares i les mares xerraven, sense semblar gaire pendents del que feien els seus fills.
I no se sentia res. O, més ben dit, se sentien les converses, els riures, els ocells i l’aigua, perquè just al costat hi havia un petit curs d’aigua que podríem haver trobat al Montseny després d’una excursió. Era un silenci que provocava una sensació equivocada: aquí no hi viu ningú. Aquí no passa res.
Suposo que és allò a què ens hem acostumat. El soroll que ens envolta ens fa tenir la falsa sensació que estem acompanyats, que passen coses al nostre voltant i que, per tant, som allà on toca. Potser fa tant de temps que convivim amb motors, frenades, accelerades i clàxons que hem acabat confonent activitat amb contaminació acústica.
Quan estàs en un barri on viuen milers de persones i no sents cotxes, la sensació pot arribar a assemblar-se a la d’un passeig pel bosc, encara que continuïs envoltada d’edificis. I aleshores et preguntes quants decibels necessitem perquè el nostre cervell interpreti que hi ha vida.
Potser és just al contrari. Potser una ciutat madura és aquella que ja no necessita demostrar constantment que està funcionant.
Una natura no domesticada i un urbanisme on la confiança és el fil conductor
La vegetació de Vauban segur que té manteniment. Algú deu podar els arbres, controlar-ne les malalties i assegurar-se que no representin un perill per a ningú. Però la sensació és que no està gaire endreçada. Les plantes ocupen espai, els marges són irregulars i les herbes creixen sense aquella obsessió per controlar cada centímetre que sovint confon manteniment amb domesticació.
I en aquest caos menys bonic, o menys dibuixat per nosaltres, hi ha un encant especial. És l’encant de conviure amb la natura tal com és i no només tal com ens convé que sigui.
Entre les illes d’habitatges apareixen passadissos plens de plantes que connecten petites places. No tot són cases unifamiliars. Hi ha pisos, terrasses, balcons i porxos, però la vegetació es cola entre tots ells i fa que els límits entre l’edifici, l’espai compartit i la natura siguin menys evidents.
Christopher Alexander (arquitecte i teòric britànic-nord-americà, 1936-2022) defensava que els llocs que realment ens fan sentir bé són aquells que conserven una certa capacitat d’evolucionar, de no estar completament acabats. Jan Gehl (arquitecte i urbanista danès, 1936) fa dècades que insisteix que les ciutats s’han de dissenyar des de l’experiència de les persones que caminen, s’aturen, juguen o conversen, i no des de la velocitat d’un vehicle. Caminant per Vauban, totes aquestes idees deixen de semblar conceptes urbanístics i es converteixen simplement en vida quotidiana.
Però una de les coses que més em va cridar l’atenció van ser els objectes. Les portes obertes, les cadires, les bicicletes i les joguines continuaven allà on algú les havia deixat l’última vegada que les havia fet servir. No estaven recollides, ni tancades amb clau, ni protegides per alguna alarma contra la por.
És impossible saber què va arribar primer, si un urbanisme que genera confiança o una comunitat que confia i, per tant, construeix aquesta mena d’espais. Probablement les dues coses creixen alhora. Jane Jacobs (escriptora, activista urbana i pensadora urbana nord-americana-canadenca, 1916-2006) ja parlava als anys seixanta dels “ulls del carrer”: aquella xarxa informal de persones que ocupen i observen l’espai públic i que pot generar seguretat sense necessitat de convertir-lo en un espai permanentment vigilat.
De fet, la casa on vam estar vivint durant el viatge també respirava una mica aquest aire de natura salvatge, confiança i calma. La llum entrava per tot arreu i l’interior semblava continuar cap a fora sense una frontera gaire clara. A l’exterior tot semblava haver crescut una mica tal com raja.
Les plantes seguien el seu ritme, un hort una mica caòtic però molt productiu ens donava cogombres i tomàquets per l’amanida, les pomes caigudes i ja podrint-se eren aliment de les dues gallines que cada matí ens regalaven una truita i hi havia racons que no semblaven dissenyats per ningú. I, sobretot, no hi havia cap tanca que delimités on acabava una propietat i on començava una altra.
He de reconèixer que això ens generava certa sensació d’inseguretat, acostumats a delimitacions, portes i claus que sembla ens protegeixen de l’exterior o de la por del nostre interior, en tot cas.
Vauban no va aparèixer sol i no està sol
Però potser l’error és mirar Vauban com una illa. Perquè Vauban no ha aparegut del no-res. Forma part d’una ciutat que fa més de cinquanta anys que assaja una altra relació amb l’energia, la mobilitat, la natura i el territori. Friburg de Brisgòvia és avui un referent europeu i internacional de sostenibilitat urbana, però la seva història ambiental no comença amb unes plaques solars ni amb un ecobarri. Comença, en bona part, amb una mobilització ciutadana contra la construcció d’una central nuclear a Wyhl, a prop de la ciutat, als anys setanta.
Des d’aleshores s’hi han anat acumulant capes. El 1977 s’hi va fundar l’Öko-Institut, un dels centres de recerca ambiental més reconeguts d’Alemanya; el 1981, el Fraunhofer ISE, dedicat a la recerca en energia solar; i durant les dècades següents la ciutat va anar incorporant estàndards de baix consum energètic, energia solar i una política de mobilitat que ha anat donant cada vegada més espai al tramvia, la bicicleta i els desplaçaments a peu.
Barris com Rieselfeld i, especialment, Vauban van acabar convertint en forma urbana moltes d’aquestes idees. L’Ajuntament recull aquesta trajectòria dins del projecte Green City Freiburg, que ha convertit la ciutat també en un destí habitual de visites tècniques i delegacions internacionals interessades en polítiques urbanes ambientals. En aquest plànol “Welcome Quartier Vauban” es mostren punts estratègics del barri.
Vauban, en realitat, tampoc és una raresa aïllada. Europa fa dècades que assaja maneres diferents de construir i, sobretot, de viure les ciutats. Hammarby Sjöstad, a Estocolm, va convertir una antiga àrea industrial i portuària en un laboratori de gestió més integrada de l’energia, l’aigua i els residus. A Malmö, el nou sector urbà de Bo01 a Västra Hamnen va permetre explorar des de principis dels 2000 la combinació entre energia renovable, densitat urbana, biodiversitat, gestió de l’aigua i qualitat de l’espai públic. El mateix Ajuntament de Malmö explica que aquella primera operació va servir després com a laboratori per estendre solucions ambientals a altres parts de la ciutat.
Al sud de Londres, BedZED, acabat el 2002, va intentar demostrar que un desenvolupament residencial podia reduir fortament el consum d’energia i aigua i, alhora, facilitar una vida menys dependent del cotxe. No era només arquitectura: el projecte incorporava mobilitat, materials, energia, alimentació local, compostatge i canvis en els hàbits quotidians.
Fora d’Europa trobem aproximacions semblants, adaptades a contextos molt diferents: Southeast False Creek, a Vancouver, va plantejar la reconversió d’una antiga zona industrial com una comunitat on edificis, energia, mobilitat, verd, aigua, serveis i habitatge es pensessin conjuntament; mentre que Punggol, a Singapur, ha assajat aquesta mirada a escala de districte en un context d’alta densitat i fort pes de l’habitatge públic, integrant mobilitat, xarxes verdes i blaves, espai públic i serveis de proximitat.
Experiències que tenen poc a veure formalment amb Vauban, i també entre elles, però que comparteixen una idea interessant: deixar de pensar la sostenibilitat edifici a edifici i començar a pensar què passa quan transformem alhora els habitatges, els carrers, la mobilitat, el verd, l’aigua i els espais on transcorre la vida quotidiana. És a dir, quan pensem en barris i ho fem situant les persones al centre, el seu benestar i no la seva productivitat.
Fa anys que parlem d’edificis eficients, plaques fotovoltaiques, rehabilitació energètica o materials de baix impacte, i evidentment hem de continuar fent-ho. Especialment perquè el gran repte català i europeu no serà construir una ciutat nova: serà transformar la que ja tenim. Segons la Generalitat, el 85% dels edificis actuals encara s’utilitzaran l’any 2050. Però un edifici eficient envoltat de carrers pensats per als cotxes continua formant part d’una ciutat dependent del cotxe.
Una casa amb plaques solars sense ombra, verd ni espais on trobar-se produeix electricitat renovable, però no necessàriament comunitat. I una promoció d’habitatges passius on els infants no poden sortir sols al carrer pot tenir una demanda energètica baixíssima sense haver resolt moltes altres coses.
A Vauban, en canvi, les peces semblen encaixar. El projecte va ocupar els terrenys d’una antiga caserna i va combinar habitatges de baix consum amb producció solar i edificis PlusEnergy, espais verds, mobilitat a peu i en bicicleta i un model que concentra bona part de l’aparcament dels residents que tenen cotxe en estructures específiques, alliberant-ne molts carrers. És aquesta combinació la que resulta interessant.
No la placa solar per una banda, el carril bici per una altra i l’arbre allà on quedi lloc. Quan les peces es pensen juntes, el resultat deixa de percebre’s com una suma de solucions ambientals i es converteix en una manera diferent de viure.
No necessitem un Vauban català
Evidentment, no podem construir Vauban a Catalunya. El nostre clima és diferent, les nostres ciutats són sovint més denses, tenim una cultura de l’espai públic que no té res a veure i, sobretot, la ciutat catalana del 2050 ja està construïda en bona part. El repte no és aixecar ecobarris des de zero, sinó transformar els barris que ja tenim.
I algunes peces ja les tenim sobre la taula. Barcelona ha experimentat amb les superilles i amb processos de pacificació que intenten retornar als vianants part de l’espai ocupat durant dècades pels vehicles. Però potser ara tenim una oportunitat per pensar aquestes transformacions de manera encara més integrada. El Pla de barris i viles de Catalunya 2025-2029 preveu 120 programes i una inversió global de 1.600 milions d’euros.
El més interessant, però, no és només la xifra. El programa posa dins del mateix marc la transformació física, la transició ecològica i l’acció sociocomunitària: habitatge i eficiència energètica i hídrica, però també infraestructura verda, emergència climàtica, economia circular, salut, educació i reducció de desigualtats.
Aquí és on Vauban em sembla més interessant com a referent. No per copiar-ne els edificis, els aparcaments o aquell sorral amb aigua que tant ens va agradar, sinó per entendre que totes aquestes coses estan relacionades. Podríem transformar els barris catalans reduint cotxes sense limitar-nos a traslladar el trànsit al carrer del costat? Podríem renaturalitzar-los sense convertir cada metre quadrat de verd en un jardí ornamental? Podríem recuperar espai perquè els infants guanyessin autonomia? Incorporar ombra, aigua i vegetació pensant en els estius que ja tenim i els que vindran? Rehabilitar habitatges al mateix temps que rehabilitem els espais que hi ha entre ells?
I podríem fer-ho, sobretot, sense provocar que els barris millorats deixessin de ser assequibles per a les persones que hi viuen? El mateix Pla de barris català parteix de la necessitat de reduir desigualtats socials i territorials i prioritza els barris amb més vulnerabilitat o segregació urbana. La transició ecològica dels barris no pot consistir a fer-los ambientalment excel·lents si, pel camí, les persones que hi vivien ja no s’hi poden quedar.
La transició ecològica dels barris no pot consistir a fer-los ambientalment excel·lents si, pel camí, les persones que hi vivien ja no s’hi poden quedar
En fi, després d’aquella tarda vaig entendre que el que m’havia impressionat de Vauban no eren les coses que havia anat a veure. Sabia que trobaria plaques solars, bicicletes, edificis eficients i pocs cotxes. Per això hi havia anat.
El que no esperava era notar tant el silenci. Veure nens jugant sense adults permanentment pendents. Trobar una vegetació que no semblava col·locada amb pinces. Bicicletes, cadires i joguines que podien quedar-se fora. Una certa sensació de desordre i, al mateix temps, de tranquil·litat.
No necessitem un Vauban català. Tenim una arquitectura, un clima, uns carrers, unes places i una manera de viure que són nostres. El que sí que podem importar és la pregunta que hi ha darrere d’aquests experiments urbans: què passaria si, en lloc de preguntar-nos només com fem més sostenibles els nostres edificis, ens preguntéssim com volem viure als nostres barris?
Perquè potser la ciutat sostenible no és aquella que acumula més solucions ambientals, sinó aquella que aconsegueix que totes elles acabin produint alguna cosa molt més difícil de mesurar: menys soroll, menys por, més autonomia, més natura, més comunitat i més ganes de quedar-se al carrer.
