Font: Renovem-nos
El nou projecte de Reial decret sobre sistemes urbans de calefacció i refrigeració obligarà els municipis de més de 45.000 habitants a planificar com escalfen i refreden edificis, barris i equipaments. La mesura pot convertir la climatització en una nova peça clau de la transició energètica local.
La transició energètica a escala municipal va camí de convertir-se en un camp de treball específic per al qual els ajuntaments hauran d’adaptar el seu organigrama. Si fins ara la tasca municipal en aquest camp ja era exigent: ordenar on van les renovables, instal·lar plaques solars en els equipaments, promoure comunitats, renovar l’enllumenat o desplegar punts de recàrrega. El Decret 7/2006 en va declarar la competència dels ajuntaments en matèria d’energia explícitament. I no ha estat una simple declaració. D’ençà de llavors, l’activitat legislativa per desenvolupar el Decret ha estat intensa al MITECO. Com a mostra, posem atenció al nou projecte de Reial decret sobre sistemes urbans de calefacció i refrigeració que introdueix una nova obligació per als ajuntaments grans: planificar de manera específica la demanda de calor i fred del municipi.
Aquesta és una novetat important perquè bona part del consum energètic dels edificis no és elèctric en sentit estricte, sinó tèrmic: calefacció, aigua calenta sanitària, climatització, refrigeració d’equipaments, usos industrials o demandes de fred cada vegada més rellevants en un context d’onades de calor. Fins ara, aquesta dimensió sovint quedava repartida entre ordenances, plans climàtics, rehabilitació d’edificis, urbanisme o gestió d’equipaments. El projecte de Reial decret la converteix en una matèria pròpia de planificació energètica local.
El text estableix que els municipis de 45.000 habitants o més hauran d’elaborar i mantenir actualitzat un pla local de calefacció i refrigeració, amb una primera versió disponible com a màxim el 31 de desembre de 2027. Els municipis de menys de 45.000 habitants podran fer aquests plans de manera voluntària, i també es preveu que les diputacions puguin elaborar plans provincials per als municipis que no quedin obligats directament. A més, quan tingui sentit per raons geogràfiques, administratives o d’infraestructura, diversos municipis veïns podran fer plans conjunts.
Els ajuntaments hauran de començar a mirar el seu municipi com un sistema tèrmic. Hauran d’identificar on hi ha més demanda de calor i fred, quins edificis són més ineficients, quins barris concentren més vulnerabilitat energètica, quins equipaments públics poden actuar com a consumidors tractors i quines fonts locals poden aportar energia renovable o calor residual. El decret exigeix que els plans incloguin una estimació i un mapa del potencial d’eficiència energètica, una estratègia per aprofitar aquest potencial, la participació dels agents implicats, l’anàlisi del parc immobiliari local, les necessitats de les llars vulnerables i una trajectòria compatible amb la neutralitat climàtica el 2050.
Aquests plans no haurien de ser una simple formalitat. Ben fets, poden ajudar a decidir on convé rehabilitar edificis, on cal substituir calderes fòssils, on té sentit electrificar amb bomba de calor, on pot ser viable una xarxa de calor i fred, i on es pot aprofitar energia que avui es perd. El projecte defineix els sistemes urbans de calefacció i refrigeració com xarxes que distribueixen energia tèrmica —calor o fred— des d’una font central o descentralitzada cap a diversos edificis o emplaçaments. També fixa una senda d’exigència perquè aquests sistemes siguin cada vegada més eficients i acabin funcionant, el 2050, exclusivament amb energies renovables, calor residual o una combinació de totes dues.
Aquest tipus de xarxes poden ser especialment interessants en àrees amb demanda tèrmica concentrada: hospitals, campus universitaris, polígons industrials, barris densos, nous desenvolupaments urbanístics, grans equipaments públics, zones comercials o entorns amb depuradores, centres de dades o activitats industrials que generin calor residual. El projecte preveu que les administracions identifiquin oportunitats d’interconnexió entre sistemes propers, especialment en àrees metropolitanes, parcs empresarials, campus, complexos hospitalaris o nuclis industrials amb recursos renovables o calor residual disponible.
Per als ajuntaments, l’impacte del nou Decret no serà només de planificació. Afectarà urbanisme, sostenibilitat i autoritzacions. Molts ajuntaments no disposen avui d’equips interns especialitzats en planificació tèrmica, modelització de demanda, xarxes de calor i fred, contractació energètica i anàlisi de costos i beneficis. Aquests canvis que empenyen als ajuntaments grans a reorganitzar el seu organigrama per tal donar espai a la transició energètica com una àrea tècnica més. El el missatge pels ajuntaments és clar: caldrà començar a preparar dades, mapes, criteris urbanístics i capacitat tècnica. Els plans locals de calefacció i refrigeració poden semblar una nova càrrega administrativa, però també poden ser una eina potent per decidir millor com es climatitzen els barris, com es rehabiliten els edificis i com s’aprofita l’energia local.
També canvia la manera de pensar les noves promocions urbanístiques. El projecte preveu que, en aquests casos, les entitats locals hagin de garantir una anàlisi de costos i beneficis per comparar la viabilitat d’un sistema urbà eficient de calefacció i refrigeració amb solucions individuals. Aquesta anàlisi haurà de tenir en compte l’eficiència energètica, el cost, l’impacte ambiental, la integració d’energies renovables i l’aprofitament de calor o fred residual disponible a l’entorn. Si el resultat és favorable a una xarxa de calor i fred, l’administració haurà de valorar prioritàriament aquesta opció en la tramitació urbanística i motivar expressament qualsevol decisió contrària.
El decret també apunta directament als edificis públics. Les administracions, i en particular les entitats locals, hauran de valorar de manera prioritària el subministrament mitjançant sistemes urbans eficients en projectes de construcció, rehabilitació o renovació tèrmica d’edificis públics. Això pot afectar escoles, poliesportius, biblioteques, mercats, centres cívics, dependències municipals o equipaments sanitaris i socials. En la pràctica, els ajuntaments hauran d’incorporar aquesta opció en els estudis previs i en la contractació pública, especialment quan hi hagi una xarxa existent o una oportunitat clara de desplegar-ne una.
Un altre element clau és el calor residual. El projecte vol que l’energia tèrmica que avui es dissipa a l’ambient pugui convertir-se en recurs local. Determinades instal·lacions industrials, de serveis, termoelèctriques i centres de dades hauran d’analitzar si poden aprofitar o cedir aquest calor. En el cas dels centres de dades de més d’1 MW, el text estableix que el titular haurà de garantir l’ús del calor residual o justificar, mitjançant una anàlisi de costos i beneficis, que no és viable tècnicament o econòmicament.
Aquesta part pot ser especialment rellevant per als municipis que acullen activitat industrial, depuradores, grans equipaments, centres logístics o futurs centres de dades. Si hi ha demanda tèrmica propera, una xarxa urbana pot permetre aprofitar calor que altrament es perdria. El projecte crea una base de dades nacional de calor i fred residual perquè aquesta informació pugui integrar-se en la planificació energètica estatal, autonòmica i local.
El projecte també preveu suport tècnic i financer. El Ministeri, en coordinació amb les comunitats autònomes, haurà de facilitar guies metodològiques, orientacions sobre mecanismes financers i suport perquè els municipis puguin contractar assistència tècnica per elaborar els plans.
La nova regulació, per tant, pot obrir una etapa diferent en la transició energètica local. La calor i el fred deixen de ser una qüestió invisible, resolta edifici per edifici, i passen a formar part de l’estratègia energètica urbana. Això és important perquè la descarbonització no es guanyarà només produint més electricitat renovable: també cal reduir la demanda, substituir combustibles fòssils en edificis i indústria, aprofitar recursos locals i adaptar les ciutats a un clima més càlid.
El decret encara és un projecte i, per tant, el text pot canviar abans de l’aprovació definitiva. Però la direcció és clara: la transició energètica municipal entra en una fase més sofisticada, on l’energia tèrmica, el fred urbà, el calor residual i la planificació local passaran a tenir un paper molt més central.
