«Gestionar el territori és molt més eficient que reaccionar quan l’emergència ja és aquí»

Alcaldessa de Senan des del 2015 i diputada a la Diputació de Tarragona, Carme Ferrer Cervelló defensa que l’emergència climàtica no es pot afrontar amb receptes pensades exclusivament des de les grans ciutats. Als micropobles com Senan, diu, la crisi climàtica es viu de primera mà, i cada dia de l’any. En aquesta entrevista per a SOSTENIBLE.CAT, Ferrer explica com Senan ha apostat des de fa anys per la transició energètica, la gestió responsable de l’aigua i l’adaptació al canvi climàtic, alhora que reclama una legislació més flexible i un suport real perquè el món rural no quedi enrere.

Ets alcaldessa de Senan des del 2015. Com arribes a assumir aquesta responsabilitat i amb quin projecte de poble?

Arribo a l’alcaldia l’any 2015, però Senan ja venia d’una trajectòria molt clara en sostenibilitat i autonomia. Des d’abans ja s’havien treballat projectes vinculats a l’energia, als recursos propis del territori i a una manera d’entendre el poble com un espai autosuficient en la mesura del possible. El que fem a partir del 2015 és donar continuïtat i aprofundir en la transició energètica, la transició ecològica i l’aprofitament dels recursos endògens, tant per convicció ambiental com per sostenibilitat econòmica.    
 

Aquest compromís també s’estén més enllà del municipi, oi?

Sí. El 2019 entro com a consellera comarcal al Consell Comarcal de la Conca de Barberà, assumint l’Àrea de Sostenibilitat, Paisatge i Agricultura. Allà impulsem projectes com el cicle formatiu de Grau Superior d’Energies Renovables, l’aprovació de la Carta del Paisatge o la instal·lació de plaques fotovoltaiques en equipaments comarcals. Més endavant, a la Diputació de Tarragona, he treballat directament des de la Unitat de Transició Ecològica, amb projectes de gestió forestal, bioeconomia o adaptació al canvi climàtic, especialment pensats per al món rural.
 

Quins són els principals reptes climàtics que enfronteu com a micropoble?

La sequera és el primer que ens ve al cap, però no ve sola. D’aquí se’n deriven molts altres riscos, com els incendis forestals. La majoria de municipis rurals estem envoltats de bosc, i en el nostre cas parlem sobretot de pi blanc, un tipus de bosc molt poc rendible econòmicament i, per tant, molt abandonat. Això és una bomba de rellotgeria. Gestionar i prevenir és infinitament més eficient, econòmic i segur que activar grans dispositius quan el foc ja és aquí.
 

“La majoria de municipis rurals estem envoltats de bosc, i en el nostre cas parlem sobretot de pi blanc [...]. Això és una bomba de rellotgeria. ”

La gestió de l’aigua també és central en aquest context.

Totalment. Fins al 2018 no teníem garantida ni la qualitat ni la quantitat d’aigua. Durant anys la gent ha après a viure amb menys de 100 litres per habitant i dia, mentre que en altres llocs se’n consumeixen més de 250. Aquesta pedagogia forçada avui és un actiu. Connectar-nos a la Mancomunitat d’Aigües de les Garrigues va ser clau, però la lliçó continua sent la mateixa: optimitzar el recurs i adaptar els serveis a la realitat hídrica del territori.

Més enllà de les grans infraestructures, sovint es diu que la resiliència dels micropobles també passa per projectes locals, arrelats al territori i amb implicació veïnal. En teniu algun exemple, a Senan?

La depuradora d’aigües residuals, per exemple, fa molts anys que la gestiona el Consell Comarcal de la Conca de Barberà. Som 22 municipis i només cinc en tenen.

I pel que fa a iniciatives més comunitàries, vinculades directament al territori i a l’agricultura local?

Sí, n’hi ha un que m'agrada molt, que és el del Cigronet de Senan. És un projecte d’empoderament i de gestió del territori, la recuperació d’una llavor autòctona que es plantava aquí a Senan per al consum propi, però que mai no s’havia valorat ni considerat com una cosa important.

Des de fa quatre anys estem treballant en aquest projecte, que impulsa l’Ajuntament conjuntament amb veïns i veïnes del poble. La veritat és que és un projecte molt bonic, que ens està donant molt bons resultats. A més, podríem dir que és un projecte ecosocial, i s’està fent una feina molt interessant de recuperació de la llavor, de recuperació de camps de conreu, de recuperació del paisatge, de gestió del mosaic agroforestal i també de cohesió entre els veïns i les veïnes.

Només 5 dels 22 municipis de la Conca de Barberà tenen depuradora d'aigües residuals

Quin paper jugaran els micropobles en la transició energètica?

Un paper clau. Parlem de municipis rurals que representen gairebé el 80% del territori de Catalunya. Tenim espai, recursos naturals i una relació directa amb el territori. El problema és que la normativa no està pensada per a nosaltres. Per exemple, a Senan produïm energia fotovoltaica i amb biomassa per als equipaments municipals, però no la podem compartir amb els veïns. Això no té cap sentit.
 

Què falla exactament?

La legislació és complexa, poc desplegada i molt rígida. Les comunitats energètiques tenen limitacions absurdes de distància, traves administratives i manca de suport tècnic. A més, per als ajuntaments petits, qualsevol projecte és car i difícil de gestionar. Si poguéssim produir i distribuir energia localment, generaríem sobirania, reduiríem pressió sobre les xarxes i fins i tot ingressos per al municipi.

Segons Gili, la tecnologia és un aliat fonamental, però la transició climàtica només serà efectiva si és justa i no deixa cap col·lectiu enrere.

Foto: CEDIDA

Com afecta tot això al futur demogràfic dels pobles petits?

Aquí a Senan, com a molts altres micropobles, s’hi viu molt bé, però cal assumir renúncies, sobretot en mobilitat i serveis. No tothom està disposat a fer-les. Malgrat tot, la fibra òptica municipal, desplegada durant la pandèmia, ha estat un abans i un després, ja que ens ha permès que gent arrelada al poble hi torni a viure, o com a mínim s’hi estiguin més dies a la setmana. Són petites accions que ajuden, però no són miracles.

Ets optimista sobre el futur del món rural?

Sí, soc optimista, però també realista. En els últims anys s’ha començat a mirar el món rural amb una mica més de seriositat des de les institucions. Ara bé, cal continuar. No hi cabrem tots a les ciutats, ni tindrem feina tots allà. El futur demana fer atractius aquests municipis en qualitat de vida, serveis bàsics i oportunitats reals, sense idealitzar-los, però tampoc ignorar-los i condemnar-los a la desaparició.