Qui pot protegir-se de la calor?

És la conclusió de l'informe Qui es pot protegir de les onades de calor i qui no?, un estudi amb dades inèdites elaborat per l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA) per part de Rubén Martínez i Eva Vilaseca, amb l'encàrrec de la Diputació de Barcelona.

Aquest informe ofereix una diagnosi a escala provincial de la desigualtat davant la calor extrema. Ho fa a partir de dades reals dels 311 municipis i els 5,9 milions d’habitants de la província de Barcelona, combinant fonts climàtiques, socioeconòmiques, del parc d’habitatge i energètiques en una lectura integrada, organitzada al voltant de tres dimensions: l’exposició a la calor, la vulnerabilitat social i la capacitat de resposta de cada llar i cada territori.

La conclusió de fons és que la mortalitat i el patiment per calor són el resultat d’unes desigualtats que el clima amplifica, però no origina. Qui es pot protegir de la calor i qui no depèn de la renda, de l’estat de l’habitatge i del territori on es viu. La resposta privada, sobretot l’aire condicionat, arriba primer allà on les rendes ho permeten, de manera que reprodueix aquesta fractura en comptes de tancar-la.

El confort tèrmic d’estiu ha de tenir el mateix estatus que la protecció davant el fred a l’hivern, i que fer-lo efectiu exigeix desplegar una transició energètica justa, ordenada en el temps i finançada amb criteris redistributius a través d’un Fons Climàtic Provincial, nodrit principalment per la fiscalitat sobre els sectors més contaminants. Aquest desplaçament té, a més, una base legal recent: el Reial decret llei 7/2026 converteix la transició energètica en competència pròpia dels ens locals.

A continuació es sintetitzen les principals conclusions de l’informe.

La mortalitat per calor segueix un patró social recurrent. Els estudis situen en una mitjana de 546.000 les morts anuals per calor al món en l’última dècada, un 23% més que als anys noranta. L’estiu de 2022, el més càlid registrat a Europa, es van estimar 1.772 morts atribuïbles a la calor a Catalunya, de les quals 1.327 a la província de Barcelona. El perfil de risc es repeteix a totes les onades estudiades: una dona gran, malalta, d’un barri de renda baixa i sense aire condicionat.

La desigualtat davant la calor s’explica per tres dimensions amb una arrel comuna. L’exposició (que al litoral pren la forma de nits tropicals i a l’interior, de dies tòrrids), la vulnerabilitat social (renda, edat, composició de la llar i estat del parc) i la capacitat de resposta tendeixen a coincidir en els mateixos barris, perquè la densitat, la renda baixa i el parc envellit s’acumulen sobre uns mateixos carrers.

L’accés a la refrigeració segueix el gradient de renda. A la província, el percentatge d’habitatges amb sistema de refrigeració passa del 38,9% entre les llars de menys de mil euros al mes al 71,2% entre les de tres mil o més, amb una mitjana provincial del 57,2%.

• Aquesta bretxa de trenta-dos punts es repeteix, sense excepció, als setze municipis de més de 50.000 habitants amb mostra suficient.

• En mirar dins de cada perfil d’edat, la fractura decisiva continua sent la renda: l’edat modula, però la renda decideix qui pot combatre la calor a dins de casa.

Qui pot protegir-se de la calor?

La transició energètica, sense correctius, reprodueix la desigualtat amb tecnologia nova. La capacitat de generar energia pròpia es reparteix a l’inrevés de la necessitat.

• A l’àrea metropolitana, el potencial fotovoltaic en coberta és de 9,9 kWh/m² a les seccions més vulnerables i de 27,2 a les menys, gairebé el triple.

• Prop de dues de cada tres llars metropolitanes ja tenen algun aparell d’aire condicionat, però, entre aquestes, només un 2,2% disposa d’aerotèrmia, l’opció més eficient i més compatible amb un model renovable.

• L’autoconsum es concentra en l’habitatge unifamiliar de renda alta: el 80% dels expedients de bonificació de l’IBI a la província corresponen a aquesta tipologia.

El risc es concentra en trenta-nou municipis prioritaris. Són els que compleixen alhora tres condicions: renda baixa, parc d’habitatge deficient i una exposició a la calor per sobre de la mediana de la seva família climàtica. Hi conviuen dues realitats: ciutats mitjanes i pobles de l’interior que es couen de dia (Manresa, Cardona, Artés), que hi entren sobretot per l’estat del parc, i el continu metropolità i la costa on la nit no refresca (l’Hospitalet, Santa Coloma, Badalona, Cornellà, Sant Boi), que hi entren per l’antiguitat d’un parc dens i envellit.

El verd urbà, que refresca sense que ningú hagi de pagar cap factura, també escasseja on més fa falta. Els municipis densos i més exposats són els que menys en tenen per habitant: l’Hospitalet es queda en 4,2 metres quadrats, Santa Coloma en 5,3 i Badalona en 7,9, tots molt per sota de la mediana provincial (28,5).

L’aire condicionat és una peça necessària però insuficient de la resposta. Salva vides i cal garantir-lo allà on avui no hi arriba, però no resol l’arrel del problema per si sol.

• A escala global, la refrigeració representa al voltant del 7% del consum elèctric i el 3% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, un pes que creix any rere any.

• Un tall de subministrament de diversos dies durant una onada de calor pot més que duplicar la mortalitat, perquè deixa sense protecció justament les llars que en depenen.

• Per això la resposta passa per integrar-lo en els quatre eixos d’una transició justa (reducció de la demanda, accés a tecnologies eficients, accés a energies renovables i protecció social), que només funcionen alhora.

El temps de resposta és una variable distributiva. Les mesures que ataquen l’arrel del problema (rehabilitar el parc, renaturalitzar la ciutat) són també les més lentes, i qui no es pot permetre esperar-les és, sistemàticament, qui viu a les zones de vulnerabilitat climàtica. Tan important com decidir qui rep la inversió és decidir qui queda protegit mentre la inversió arriba.

Recomanacions de política pública

L’informe proposa deu mesures organitzades en tres horitzons temporals (protegir ara, desplegar en els propers anys i transformar estructuralment) i regides per tres decisions redistributives: a qui es prioritza, amb quins instruments i amb quina relació entre administracions.

Aquestes mesures requereixen quatre condicions que les facin possibles: una llei estatal de protecció davant la calor extrema, un Fons Climàtic Provincial finançat principalment a través de la fiscalitat sobre els sectors més contaminants, una governança multinivell entre Estat, Generalitat, Diputació i municipis, i un sistema públic d’indicadors de calor i desigualtat climàtica. La Diputació de Barcelona pot liderar aquesta etapa orientant els instruments de què ja disposa cap a la reducció de les desigualtats davant la calor.