Vista de l'Aeroport Josep Tarradellas Barcelona-El Prat des dels aiguamolls del Llobregat. 

FOTO: GETTY

L’ampliació de l’aeroport del Prat és una prioritat pel president Salvador Illa, que compta amb el suport entusiasta de Foment i forces polítiques com Junts. «Competitivitat», «lideratge», «modernització», «prosperitat»... en les seves intervencions públiques, Illa ha fet ús del vocabulari hiperbòlic habitual quan es tracta de defensar macroprojectes, com si sabés que cal una dosi extra d’èpica per convèncer a la població de la conveniència d’ampliar una infraestructura enormement contaminant quan la crisi climàtica ja es manifesta a casa nostra en forma de sequeres, incendis i ‘danes’. De fet, l’enquesta més recent mostra que el suport popular a l’ampliació no para de baixar i la majoria [2] de la ciutadania de Barcelona s’hi oposa. El que no han esmentat mai els defensors de l’ampliació son els interessos privats que hi ha darrere aquest projecte faraònic, que s’assembla més a una operació especulativa en benefici d’uns pocs que a una obra pública al servei de l’interès general.

L’únic element dels discursos d’Illa que ens recorda que no estem al mig dels anys noranta son les referències a “compensacions ambientals”, “àrees de valor ecològic” o fins i tot a la “sostenibilitat”. Malauradament, aquesta retòrica ambientalista no pot amagar que l’ampliació de l’aeroport tindria conseqüències ecològiques irreparables. En primer lloc, implicaria un creixement del 33% [3] de les emissions de CO₂, que ja son 8 milions de tones a l’any. (Perquè ens fem una idea, és més del doble de les emissions totals de la ciutat de Barcelona). La producció de combustibles nets per l’aviació no arriba a l'1% del total i no s’espera un gran salt en aquest àmbit en les pròximes dècades; per tant, més vols es tradueix necessàriament en més CO₂. L'objectiu de reduir un 50% les emissions catalanes d’aquí al 2030 i arribar a zero al 2050 es tornarà impossible si s’amplia l’aeroport.

"L’ampliació de l’aeroport del Prat s’assembla més a una operació especulativa en benefici d’uns pocs que a una obra pública al servei de l’interès general"

L’altre gran impacte ecològic serà la destrucció de part de La Ricarda, un ecosistema altament protegit que forma part de la xarxa Natura 2000 per les espècies d’aus i hàbitats de gran valor que acull. La crisi de biodiversitat, tot i que rep menys atenció mediàtica, és “l’altra cara de la moneda” de la crisi climàtica, com alerten ecologistes i experts [4]. La pèrdua massiva d’espècies i ecosistemes amenaça la disponibilitat i qualitat d’aigua, la seguretat alimentària i la salut humana, com explica l’informe IPBES [5]. La solució proposada pel govern és renaturalitzar 250 hectàrees de terreny agrícola per ‘compensar’ l’afectació a l’ecosistema.

Tanmateix, un estudi [6] de la Universitat de Barcelona assenyala que és impossible reconstruir un ecosistema com el de La Ricarda. La idea que un ecosistema pot traslladar-se d’un costat a un altre com si fos una mercaderia reflecteix una perillosa concepció de la natura com un recurs explotable. La mateixa visió del món que ens ha portat a l’actual situació d’emergència ecològica. Per no parlar del fet que reduir la producció agrícola de proximitat allunya encara més l’objectiu de sobirania alimentària per a Catalunya.

Els partidaris de l’ampliació presenten els danys a La Ricarda com un preu raonable a pagar a canvi d’una obra necessària. Necessària per a qui? Segons Foment de Treball, màxim advocat del projecte des de fa anys, per a tot el país, ja que la patronal preveu un creixement [7] del 2% del PIB català gràcies a l’ampliació, així com la creació de «desenes de milers [8] de llocs de feina», previsions tan imprecises com poc justificades. El govern de Salvador Illa ha semblat abraçar aquesta cerca del creixement econòmic a qualsevol preu, afegint objectius més eteris com convertir El Prat en «un hub intercontinental». Queda pendent l'explicació de quin és el benefici concret per a la població catalana de comptar amb més vols intercontinentals dels que ja existeixen. Al contrari, l’efecte negatiu queda clar: 10 milions més de turistes a l’any segons Barcelona Regional, mentre que el 74% dels barcelonins consideren [9] que la capital catalana ja ha arribat al seu «sostre turístic» i, com assenyala l’investigador Ernest Cañada [10], el sector mostra els primers signes d’esgotament.

En el discurs d’empresaris i polítics favorables al macroprojecte es troba a faltar una anàlisi de les alternatives. AENA és una empresa de majoria pública i preveu destinar 3200 milions d’euros a l’obra del Prat. De veritat és l’únic destí possible per aquests recursos? En realitat, la llista del que es podria fer amb aquests diners, amb un retorn econòmic i ecològic positiu, és infinita: ampliar i millorar la xarxa de ferrocarril (començant per Rodalies!), impulsar la transició ecològica de l’agricultura i la ramaderia (que a més son clau per prevenir incendis, com hem après aquest estiu), crear llocs de feina als serveis públics d’educació, sanitat o atenció a la dependència (que multipliquen el benestar de la població amb molt poques emissions de CO₂), finançar la descarbonització de la indústria... en definitiva, finançar algunes de les polítiques de transició socioecològica que necessita urgentment Catalunya. Aquesta proposta de treball vol esperonar la intel·ligència col·lectiva cap al Gran Gir: el canvi de consciència que necessitem desesperadament per tornar a equilibrar el món i arrelar les nostres relacions humanes en la compassió i la justícia.

"Dedicar 3.200 milions d’euros a polítiques que millorin el benestar pal·liant la crisi ecològica seria interès general; destinar-los a ampliar l’aeroport és afavorir interessos privats"

La diferència entre aquestes mesures –que també podrien crear milers de llocs de feina– i l’ampliació de l’aeroport és que aquesta darrera implica beneficis immediats per a dos grups de grans empreses. Primer, les d’AENA, participada en un 49% per fons d’inversió, bancs i altres accionistes privats. Quan es fa una inversió en infraestructura, es permet una pujada de les tarifes incloses dins del preu dels bitllets d’avió, el que es tradueix en un increment de rendibilitat immediat pels accionistes privats. Es tracta, per tant, d’un interès purament especulatiu. L’increment de vols també serà un botí per a les empreses turístiques catalanes, ja que el 80% dels turistes arriben en avió.

Amb aquestes dades s’entén millor l’obsessió de Foment per ampliar l’aeroport com sigui (van arribar a proposar una pista sobre el mar!). El que no és tan comprensible és que els governs català i espanyol prioritzin els interessos privats d’un grapat d’empreses per sobre de l’interès general, que demanaria dedicar aquests 3200 milions d’euros a polítiques que millorin el benestar pal·liant la crisi ecològica, no agreujant-la.