La pertinència hauria de ser a la base de tota excel·lència, fins i tot a la base de la banalitat El paisatge quotidià és fet de mitjanies. Els bons paisatges quotidians resulten del bon nivell de la banalitat. És el cas d'aquests poblets alemanys o andalusos d'autor desconegut on tot té sentit i funció. No presenten cap mena de monumentalitat, però són veritables monuments a l'altíssim nivell mitjà. Els llocs horrorosos, per contra, solen mirar de salvar la cara dotant-se d'alguna astoradora singularitat que, al capdavall, no fa més que subratllar la lletjor del seu entorn. Em sembla que amb l'arquitectura actual passa si fa no fa: passió per les joies en un mar de terrissa adossada. L'arquitectura de l'Eixample és notable perquè la majoria dels edificis són digníssimes cases corrents. La Pedrera i la Casa Batlló són a l'Eixample, però l'Eixample no s'hi limita. Semblantment, l'arquitectura actual no són els esporàdics exercicis d'estil dels arquitectes estrella, sinó tota l'obra nova que es veu en recórrer el país. I no és l'Eixample, que diguéssim. Benvinguda l'excel·lència. L'aplaudeixo sense reserves. Em fascinen les noves Pedreres dels nous Gaudís 'quan realment ho són i també els rangs intermedis, que n'hi ha molts, però això no és l'arquitectura en general. Això són les excepcions. La norma és terrissaire en excés i, sobretot, culturalment anacrònica perquè gira l'esquena a moltes de les necessitats i emergències del segle XXI. Hi ha senyals de canvi. El saló Construmat ha mostrat moltes consecucions i inquietuds de professionals que comprenen el moment social i ambiental que vivim, des de la nova estructura familiar a l'escassesa d'espai urbà disponible, passant per les limitacions energètiques que ens cauen a sobre. Parlen d'arquitectura sostenibilista, o si més no d'arquitectura bioclimàtica. Potser bastaria parlar d'arquitectura pertinent. En efecte, què deu haver passat en el món de la construcció perquè es parli avui d'edificis bioclimàtics o sostenibles? L'artifici habitable, d'ençà de la cova més o menys transformada, sempre ha anat a l'encalç d'espais gratificants obtinguts amb el menor esforç i el millor resultat. Només en les construccions simbòliques o d'aparat no es mirava prim, i això perquè la seva finalitat era justament l'ostentació. Així que totes les cases han aspirat sempre a ser més o menys bioclimàtiques i, no cal dir-ho, sostenibles. Sempre, fins que la cornucòpia del carbó primer i del petroli més tard ens dugué el beneït invent del desenvolupament industrial i, també, el trist embogiment dels seus demiürgs. En efecte, la facilitat amb què es podia recórrer a pròtesis energètiques i de tota altra mena conduí a la preterició primer i després quasi al menyspreu de les destreses i de les capacitats ancestrals, especialment en arquitectura. Les crosses, aleshores, desplaçaren les cames. El moviment modern llençà la criatura amb l'aigua de la banyera. En poder prescindir de la paret mestra es llençà en braços del vidre i fià el confort a la climatització enterament forçada. Arraconà persianes i interfícies graduals, enfosquí el vidre nou de trinca i acabà necessitant paradoxals dolls de llum elèctrica en edificis de façana transparent. Ara l'energia s'encareix, mentre que les disfuncions ambientals generades per tanta externalització d'emissions i residus esdevenen insuportables. D'aquí arrenca el rescat del bioclimatisme i de la sostenibilitat de tota la vida, redescoberts com a grans novetats i massa sovint acompanyats de gests innecessaris que fan dels edificis pretesament sostenibilistes construccions més aviat pintoresques. En tot cas, l'arquitectura i l'urbanisme sostenibilistes van més enllà del bioclimatisme i de l'animadversió apriorística als murs cortina fets de vidre. Recuperen el que ja sabíem, però prenen una nova dimensió. Són exercicis de sofisticada eficiència, reptes seriosos de disseny avançat. Haurien de ser els components d'una nova normalitat, impregnar fins i tot la banalitat. Vaig fer aquestes mateixes consideracions al pròleg del molt recent llibre d'Antoni Solanas 'Vivienda y sostenibilidad en España'. I les vaig tenir ben presents quan, amb l'equip de Carles Ferrater, un any i mig enrere vam establir els principis sostenibilistes que havien de regir el projecte del Centre Esplai, al Prat de Llobregat. Aquest considerable equipament de 9.000 m2, que és ja una realitat poblada per mig miler d'usuaris, sembla i és un edifici normal: res de gesticulació epidèrmica ni de gadgets pretesament ecologistes, tota la seva concepció sostenibilista radica en el projecte o s'amaga en les seves entranyes. És i vol ser un edifici normal, perquè habitual hauria de ser la correcta orientació cardinal, la selecció de materials en funció del seu cost extractivo-productiu, ús i durabilitat esperada, l'aprofitament de l'aigua de pluja i de les aigües grises, la preeminència de la il·luminació natural i l'eficiència energètica o l'elevat confort de l'usuari. Però aquest inhabitual edifici normal és percebut com excepcional. És això el que es tracta de revertir. Es tracta que la pertinència estigui a la base de tota excel·lència, fins i tot a la base de la banalitat. Es tracta de promoure l'excel·lència de la quotidianitat bella i pertinent. Que la modernitat signifiqui progrés, no malversació. La sostenibilitat ja ve ser això. Publicat amb: