L'electricitat es genera just in time. Engeguem la tele i al mateix moment accelerem o alentim algun alternador d'alguna central en algun indret. Foren les darreres paraules de Goethe, es diu (Licht, mehr Licht!, naturalment). Goethe hi va veure clar tota la vida, i per això foscor i mort li semblaren tot ú. No podia viure a les fosques, com la majoria dels humans. Però per a Goethe, i per a tothom fins aleshores, la llum era cosa lligada al dia, la vida entrava en latència al capvespre, en una quasi-mort passatgera que l'endemà l'alba dissipava. Ja no és així. L'electricitat il·lumina les nits. I escalfa, refreda i acciona. És el gran vector energètic del nostre temps. Ningú no l'ha vist, tothom en depèn. Dos dies sense llum -eloqüent metonímia popular, quasi sinestèsia i la vida va de capgirells. Per què cauen de tan aparatosa manera els sistemes elèctrics (aquí, i a Alemanya, i arreu)? Consumim electricitat fresquíssima, acabada de fer. L'electricitat es genera just in time. És portentós. Engeguem la tele i al mateix moment accelerem o alentim algun alternador en alguna central d'algun indret. Milers de vegades cada segon. No hi ha electricitat emmagatzemada enlloc, però els electrons flueixen a 220 volts precisos, per aleatòria que sigui la nostra demanda. Gaudim a cada instant d'un sofisticadíssim sistema de generació i distribució que la quotidianitat banalitza. Fins que falla. Aleshores la fragilitat de la nostra complexitat esdevé evidència. Per a tenir sistema, calen diversitat generadora i xarxa interconnectada. Com més, millor. Si la xarxa és pobra, el sistema és feble. Augmentar la demanda sense consolidar la xarxa és una temeritat. Situacions com la viscuda a Barcelona haurien d'ajudar-nos a pensar-hi. Exigim responsabilitats, però demanem amb coherència. 'A més de voler, cal fer'. La dita també és de Goethe. Article publicat amb El Periódico [2].