Rousseau era un antiquat. Linné també. Eren savis del XVIII amb mentalitat del XVII. Buffon i Voltaire també eren homes del XVIII, però amb visió del XIX, si no del XX. Per això Rousseau i Voltaire no s'avenien gens i Linné i Buffon es detestaven. Martí Domínguez ho explica molt bé en els seus escrits. Linné donà nom a milers d'animals i plantes amb furor d'anabaptista, mentre que Buffon tractà d'entendre'ls. Voltaire explicava l'ànima humana, Rousseau mirava de protegir-la. Protegir-la de la societat, a la qual culpava de tot. Aquesta pintoresca idea té encara adeptes. És al revés. Més encara: sense entorn social i transmissió cultural col·lectiva, l'espècie humana no esdevé ésser humà. Naixem amb l'etiqueta linneana d'Homo sapiens, però és la cultura socialitzada el que ens converteix plenament en persones. Kaspar Hauser i altres nens salvatges en són la prova. Aquest és el repte de les banlieues i dels ghettos d'immigats acabats d'arribar. Hi neix gent en blanc, hi arriba bona gent amb referents culturals exòtics que els fan sentir estranys més encara que estrangers. Dotzenes d'africans i asiàtics usuaris quotidians del WC públic de la plaça Sant Agustí disseny en acer inoxidable sobreeixit d'automatismes ignoren botons i llumenetes que governen funcions per a ells incomprensibles. Comparteixen opacitat, no poden ajudar-se amb el que saben perquè és un saber socialment desubicat. Com cert jovent metropolità que et trobes als trens de rodalies o a qualsevol discoteca periurbana. Necessiten socialització per superar el simple gregarisme. La humanitat i la ciutadania plenes comencen pels referents culturals compartits. La sostenibilitat també. Més Voltaire, menys Rousseau. Article publicat amb El Periódico [2]