A Frankfurt s 'ha prescindit olímpicament de la ciència que ha fet possible la cultura catalana post-carlina, o sigui el món modern que hi ha al carrer. Vaig proposar mostrar Cosmocaixa i els museus de ciències, parlar del superordinador Mare Nostrum, del sincrotó Alba o d'Ildefons Cerdà com a pare de l'urbanisme. Vaig suggerir que Bernat Sòria, Valentí Fuster o Joan Massagué flanquegessin poetes i cantants. Es tractava que desembarqués a Frankfurt la cultura catalana sencera, que és més que llengua i etnografia, òbviament. Però ha prevalgut, un cop més, l 'interès a deixar clar que Joan Boscà no era de la nostra penya i el desinterès olímpic envers els matemàtics, químics, enginyers, físics o dissenyadors que han fet possible la cultura catalana post-carlina, o sigui el món modern que hi ha al carrer. Aquestes coses es deslliguen del fet cultural català. Per la mateixa lògica, també s 'haurien de deslligar del fet cultural anglosaxó o de qualsevol altre. El món en què vivim, aleshores, seria un miratge i la cultura, erudició humanística. Existiria el Liceu, però no la UPC. Hi hauria teatre, però no cinema o televisió; Ponny Express, però no correu electrònic. En aquest univers de cuiners, bards i castellers, Arnau de Vilanova, Martí d'Ardenya, Eduard Fontserè o Ramon Margalef no han existit mai. Tampoc no existeixen 'Mètode' o 'Omnis cellula', les seccions científiques de l 'Institut d'Estudis Catalans o el Parc de Recerca Biomèdica. Gaudí se salvaria pel trencadís, no per l'arc catenari. No ha existit Josep Trueta ni els seus mètodes universalment practicats. 'Biosfera' i les seves versions anglesa, alemanya i japonesa són una il·lusió òptica (sagnant, a la fira en què van néixer...). Feta aquesta consternada constatació, celebro l 'esclat creatiu dels actes de Frankfurt. Però la cultura catalana és molt més que només això. Del cert.