"La COP30 reafirma el multilateralisme i la ciència en un context global de risc"
Iñaki Gili, responsable de projectes estratègics de l'Oficina Catalana del Canvi Climàtic, alerta de la urgència d'executar mesures arreu del món a la velocitat que exigeix el clima
Segons Gili, la tecnologia és un aliat fonamental, però la transició climàtica només serà efectiva si és justa i no deixa cap col·lectiu enrere.
Foto: CEDIDA
Fa dos dies que ha arribat del Brasil quan fem aquesta entrevista i encara li dura el refredat. «L'aire condicionat estava altíssim a tot arreu», m'explica, «i el contrast amb la calor i la humitat de l'exterior ha fet que molts hàgim tornat mig malalts». Actualment, l'Iñaki Gili és el responsable de projectes estratègics de l'Oficina Catalana del Canvi Climàtic. Va ser un dels redactors de la Llei catalana de canvi climàtic, i ha format part de la delegació catalana en diverses cimeres de les Nacions Unides. Pel seu to inicial, no sembla gaire content dels resultats de la COP30. Lluny de respostes políticament correctes, Gili parla sense pèls a la llengua i amb contundència sobre l'absència d'un full de ruta clar després de la trobada a l'Amazones.
Catalunya arriba a aquesta COP30 després d’un cicle llarg de compromisos climàtics. Quin és el punt de partida?
Catalunya ha complert els objectius del Protocol de Kyoto i també els de 2020. En el primer cas, en part per la crisi econòmica; en el segon, perquè ja anàvem en la trajectòria correcta abans de la covid. Ara, però, els objectius del 2030 són molt més ambiciosos, i cal un esforç addicional important per assolir-los. L’economia creix sense que creixin les emissions, però això no és suficient: necessitem reduccions més profundes i sostingudes.
Hi ha sectors que avancen amb més dificultat?
Sí. Tot i que hi ha millores en diversos àmbits, el sector de la mobilitat continua sent el més crític. El transport públic avança, però el transport de mercaderies no baixa en la mateixa mesura, i això frena la reducció global del sector. Estem reduint emissions a un ritme d'entre el 2% i el 3% anual, i per arribar als objectius europeus necessitem un descens molt més fort.
Els resultats de la COP30 han generat sensacions mixtes. Quina és la seva lectura?
La valoració depèn molt de les expectatives. Venim d’un context internacional complicat: en fòrums com el G7 o el G20, el discurs ha passat de parlar de neutralitat climàtica a parlar de sobirania energètica i seguretat. Amb aquest escenari, hi havia el risc que la COP enviés un senyal de retrocés. La part positiva és que s’ha reafirmat el compromís multilateral i el paper central de la ciència. No és poc, perquè no estava garantit.
“Creixem econòmicament sense augmentar emissions, però això ja no és suficient: ara toca reduir de veritat”
S’esperava un acord sobre combustibles fòssils, però no ha estat possible. Què ha passat?
Brasil va posar el debat sobre la taula, un debat que fa trenta anys que evitem i que s’ha de fer tard o d’hora, perquè el 75% de les emissions provenen dels combustibles fòssils. Però la situació política global feia difícil arribar a un acord real. Malgrat això, posar el tema a l’agenda és un pas necessari, com va passar entre Copenhaguen i París.
Quines conclusions positives destacaria de la COP30?
Principalment, dues: el compromís renovat amb el multilateralisme, és a dir, països, regions, municipis i sector privat, i la reafirmació de la ciència com a base de la decisió política. En un moment en què alguns líders qüestionen obertament aquests fonaments, mantenir-los és un senyal important.
Catalunya ha estat pionera amb els pressupostos de carboni. Per què són importants?
Perquè complementen la planificació tradicional. No només identifiques les mesures possibles per reduir emissions, sinó que saps exactament quantes tones et queden per emetre fins al 2050. És un canvi de lògica, no planifiques sobre un camp obert, sinó sobre un límit concret. A partir d’aquí pots planificar per períodes i per sectors, i busques el millor camí per ajustar-t’hi.
“La ciutadania no ha d’entendre els pressupostos de carboni: ha de notar les mesures en el seu dia a dia”
Els inventaris, però, mostren que no estem baixant prou de pressa. Què falla?
Cal reforçar mesures en sectors específics, sobretot la mobilitat. També som un país amb un creixement demogràfic, turístic i econòmic intens. Conciliar-ho amb la reducció d’emissions és complex. Sabem què hem de fer, com apostar per les renovables, el biogàs i la mobilitat sostenible, però portar-ho a la pràctica és difícil. Les solucions són clares, però cal acció política per accelerar-les.
Si seguim la tendència actual, quan s’esgotarà el pressupost de carboni?
La proposta que el Govern presenta al Parlament estableix exhaurir-lo l’any 2050, en coherència amb els objectius europeus. Ara cal aprovar la quantitat total i la distribució per períodes. Després vindrà el pla que ha de marcar com aconseguir-ho.
“La tecnologia és clau, però si la transició deixa gent fora, no serà una transició justa”
Què passa si no complim aquesta trajectòria? Hi haurà mecanismes automàtics?
La Llei del Canvi Climàtic no preveu mecanismes automàtics. El control correspon al Parlament i als instruments de fiscalització de l’acció de govern. Són els primers pressupostos que s’aprovaran, i segurament l’experiència farà afinar o ajustar el sistema més endavant, però ara per ara funciona així.
Com s’explica a la ciutadania un concepte tan abstracte com el pressupost de carboni?
És important que la ciutadania entengui les accions, no necessàriament els conceptes tècnics. El que ha d’arribar és el pla d’acció: millores en transport públic, ajuts a la rehabilitació energètica, mobilitat sostenible i un llarg etcètera. Si algú vol entendre els pressupostos de carboni, perfecte, però el que realment afecta el seu dia a dia són les mesures concretes. Aquí és on cal posar l’esforç comunicatiu.
Com funciona el Fons Climàtic i en què inverteix?
S’alimenta de l’impost sobre les emissions de diòxid de carboni de vehicles. La meitat es destina a biodiversitat i l’altra meitat a accions climàtiques. Una comissió interdepartamental decideix els projectes prioritaris, entre els quals es troba la millora del transport públic, regadius més eficients, rehabilitació d’edificis, crèdits tous del sector financer, suport a projectes forestals o de construcció amb fusta. Es busca un cert equilibri entre sectors, territoris i actors públics i privats.
Què falta perquè Catalunya faci el “salt” definitiu?
Implementar mesures eficaces amb més rapidesa. Tenim el calendari, els pressupostos de carboni i el fons climàtic, però cal accelerar l’execució real. Posem les peces, però fer-les funcionar sempre és el més difícil.
És optimista respecte a assolir l’objectiu global de limitar l’escalfament a dos graus?
Tinc esperança. Optimisme pot sonar com si les coses vinguessin soles, i no és el cas. Hi ha incerteses sobre el ritme global, però també tenim un gran aliat: la tecnologia, que avança constantment. El risc és que les solucions purament tecnològiques deixin gent enrere. La transició justa ha de garantir que ningú quedi exclòs, especialment en àmbits com la rehabilitació energètica. Avançarem, però cal fer-ho amb sensibilitat social.