Font: Diputació de Barcelona
El senyor Riu [1] és un conte que vol sensibilitzar els infants sobre la realitat del cicle de l’aigua a través de la història d’un riu, que es presenta com un personatge misteriós que neix a les muntanyes, ens fa gaudir de la remor de l’aigua, ens dibuixa el paisatge, permet la vida dels animals i les plantes i finalment també fa funcionar els molins i les fàbriques i ens proveeix d’aigua per beure.
Aquest és un recurs del programa Va d'Aigua [2] de la Diputació de Barcelona sobre educació ambiental en ambients aquàtics continentals i disposa de diversos recursos de diferents formats que s'ofereixen als municipis i equipaments que desenvolupen projectes relacionats amb els objectius del programa. La Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat es vincula a aquest programa a través de la Comissió d'ambients aquàtics continentals del Grup de treball d'Educació per la Sostenibilitat.
El senyor Riu ha estat escrit especialment per al programa Va d’aigua [3] per Teresa Duran (Barcelona, 1949), una de les autores de literatura infantil catalana més reconegudes, doctora en pedagogia, amb més de 100 llibres per a infants i joves, i ha estat il·lustrat per Mercè Tous (Barcelona), llicenciada en Belles Arts, i una de les dibuixants emergents del nostre país.
Es tracta d’una proposta per apropar el riu (i el cicle de l’aigua) a nens molt petits, a través de l’emoció i de l’art de la narració.
Es podran sol·licitar exemplars del conte o descarregar-lo a la Llibreria de la Diputació de Barcelona. [4]
Dos infants troben un personatge curiós, però imponent, sota un pont. A través d’endevinalles i enigmes els infants descobreixen les importants funcions ecològiques i socials dels nostres rius.
“La Berta i en Pol busquen un lloc per jugar a l’ombra de sota el pont. De cop i volta:
—Allí hi ha algú... —diu la Berta, mig esporuguida per l’aspecte del desconegut.
No n’hi ha per menys! Mai no han vist ningú semblant. Costa veure-li la fesomia, perquè du una mena de barbes fluides i de llarguíssima cabellera deixada anar que canvia constantment de lloc, de forma i de color. Tant aviat és transparent com de cristall, com negre o de color gris, blau, marró o verd pàl·lid... I no té ni boca ni ulls!
—Què hi fa vostè, aquí? —pregunta en Pol, intrigat.
—Endevineu-ho! Sempre corro i vaig avall, però sempre sóc aquí —respon, xiuxiuejant, l’estrany personatge.”