20/10/2007 - 00:00
Recentment, en motiu de la presentació d'un estudi sobre televisions locals i Agenda 21 premiat pel Consell de l'Audiovisual de Catalunya, una persona representant d'aquesta institució em comentava que les televisions locals són 'cutres'. Ho he comprovat i aquesta accepció encara no s'ha inclòs en el flamant diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, però sí apareix al de la Real Academia Española: 1. adj. Tacaño, miserable. 2. adj. Pobre, descuidado, sucio o de mala calidad.
L'esmentat estudi, disculpes per l'autobombo, dirigit per una servidora i disponible a www.cac.cat, mira d'esbrinar si la comunicació de proximitat, en aquest cas les televisions, poden afavorir els processos de governança ambiental enriquint-los o estimulant una major participació. Amb aquest objectiu, es va estudiar una mostra de 17 municipis catalans que han signat la Carta d'Aalborg, han fet o estant en processos d'Agenda 21 i disposen de televisions locals. No m'atreviria a popularitzar les conclusions de l'informe dient que les televisions locals catalanes són massa cutres per contribuir als processos de governança local, però sí es pot dir que el seu paper no sembla que sigui rellevant, al menys a la llum de l'abast - molt limitat- de l'informe en qüestió.
Un motiu podria ser, certament, que són miserables com diu la RAE, però en el primer significat que l'IDEC dóna a aquest terme: 1 adj Digne de compassió per la seva desgràcia. La majoria de les televisions estudiades ni tan sols fan anàlisis d'audiència per no posar-se a plorar. És ben sabut que un dels principals reptes que tenen al davant és la migració cap a la TDT que, teòricament, ha de permetre que arribin a més llars i amb millor qualitat.
Però un altre motiu de la falta de connexió entre televisions locals i Agenda 21 prové, sens dubte, dels mateixos processos de participació i comunicació previstos en els municipis estudiats. En molt pocs casos s'ha recorregut a la televisió local com espai de trobada i difusió, ni tan sols es considerava que fos necessària la seva participació com actor. Aquest és, al meu entendre, l'error continu. Només es recorre als mitjans com actors externs perquè es facin ressò i expliquin l'agenda, però no se'ls incorpora al debat com actors legítims. Ni tan sols en municipis que tenen televisions amb models més propers al comunitari, és a dir, impulsats per entitats i amb continguts alimentats per la societat, s'ha sabut incorporar la comunicació al procés de presa de decisions conjunta.
Una de les conclusions que més crida l'atenció de l'informe és el fet que sembla haver-hi certa correlació entre l'interès social per la comunicació i la presència de televisions al municipi. En altres paraules, allà on hi havia tele es va aprovar una Agenda 21 que contenia moltes més accions relacionades amb aspectes de participació i comunicació. Casualitat? Potser.
