[REPORTATGE] Polar Svais, un viatge a la darrera glaciació

Si la ciència té facetes emocionants, més enllà del tòpic de les avorrides classes de matemàtiques a l'institut, segur que un viatge a l'Àrtic n'és una. I aquesta passió per la ciència és la que han transmès els portaveus de l'expedició Polar Svais en una roda de premsa a la facultat de geologia de la Universitat de Barcelona. Els investigadors Angelo Camerlenghi, de l'Institut Català de Recerca Avançada (ICREA), Miquel Canals i Roger Urgelès, del GRC de ciències marines de la UB, han explicat com es van embarcar en el vaixell Hespèrides i durant vint dies van navegar pel sudoest de les Illes Svalbard, a 75 graus de latitud nord, acompanyats de més de 30 científics, estudiants, professors i periodistes, a més dels 55 membres de la tripulació. Però també han volgut transmetre els objectius i resultats de les seves investigacions, 'per explicar a la societat en què ens gastem els seus diners' en paraules de Miquel Canals. El primer pas ha estat l'elaboració d'un mapa topogràgic de més de 8.600 metres quadrats de superfície marina. Per ser conscients de la importància d'aquesta tasca, s'ha de saber que avui en dia sols el 10% d'aquesta es troba cartografiada; 'menys proporció que el planeta Mart' segons ha explicat Camerlenghi. Per realitzar el mapa han comptat amb un ecosondes multiflex i TOPAS, que 'transformen les ones acústiques reflectides pel fons marí en informació batimètrica' ha explicat Canals. Així com canons d'aire comprimit -airguns- que envien ones sísmiques que, després de rebotar contra el terra són recollides per un cable amb hidròfons -micròfons aquàtics- desplegat a la superfície. Aquesta informació es converteix en un mapa en tres dimensions de les profunditats. La segona part -i central- del projecte era investigar com ha evolucionat el clima a la zona els darrers 10.000 anys. Per això es van extreure mostres de sediments submarins mitjançant una 'agulla d'uns 30 metres de llargària i amb un cap d'una tona de pes' segons l'explicació de Camerlenghi, capaç de succionar fins a 30 metres de fangs. Aquestes mostres han de donar molta informació, però per això encara queden mesos de feina als laboratoris. I tot això perquè? La terra ha passat per diferents èpoques tèrmiques els darrers 65 milions d'anys. Des de llavors s'observa una tendència lenta i irregular -i a vegades amb canvis tan violents com l'actual- però progressiva cap a un refredament. Aquest refredament és el que va crear l'Àrtic fa 'sols' tres milions d'anys. Des de fa 300.000 anys -abans d'ahir en termes geològics- la terra gaudeix d'un període interglacial que podria estar acabant-se, però com va ser l'anterior desglaç? Encara que Camerlenghi ha volgut deixar clar que el seu objectiu no és estudiar els canvis climàtics provocats per l'home, sinó els d'origen natural, també ha destacat que al final les conseqüències són les mateixes, i que per tant és important estudiar un per comprendre l'altre. Llavors -fa 10.000 anys- immenses glaceres cobrien la zona. Aquestes, com les glaceres d'ara empenyen de forma constant sediments cap als seus marges i, al cap d'uns segles, aquesta força deixa marques indelebles a la roca. Avui en dia són tan clares que els investigadors els anomenen 'autopistes submarines'. Les que no han quedat submergides les anomenem fiords. Quan aquestes glaceres van començar a desfer-se van generar importants esllavissades de terra que podien arribar a ocupar el doble de la superfície de França. Tota aquesta terra en moviment va provocar tsunamis que afectaren les costes de Noruega, Islàndia, Escòcia i, és possible que fins i tot, Groenlàndia. Roger Urgelès ha admès que 'sent catastrofistes' aquests fenòmens es podrien repetir en l'actual procés de desglaç. Però com s'arriba a moure tan violentament aquesta quantitat de terra? El secret es troba en els hidrats de gas, unes trampes cristal·lines de metà sòlid barrejat amb aigua o altres elements que es troben sota la superfície marina, encara que alguns llocs especialment freds pot trobar-se fins i tot a al continent. Quan el metà s'escalfa i passa a un estat gasós augmenta 160 vegades el seu volum. És fàcil imaginar el resultat. Aquesta podria ser la gran reserva energètica del futur, però encara no s'ha desenvolupat la tecnologia necessària per extraure'l de forma controlada, però també una terrible amenaça, doncs s'ignora quines són i on es troben la majoria de reserves d'hidrats de gas, i mentrestant els oceans s'estan escalfant ràpidament. I perquè a l'Àrtic? Si exceptuem la península antàrtica, l'Àrtic és el territori del planeta més sensible als canvis climàtics. Al ser una zona polar a una mitjana de 0 graus centígrads, un mínim escalfament ja pot provocar desglaços massius. Així, mentre els científics ja calculen quan trigaran a desaparèixer els gels del pol nord, polítics i empresaris frisen per les avantatges que tindrà per la navegació i l'explotació de recursos naturals. Amb un deix de resignació, Camerlenghi ha reconegut que empresaris i militars sempre tindran més recursos que els científics, però ha 'esperat' poder compartir la informació que aconsegueixin. El desequilibri del casquet àrtic, però, amaga perills, doncs podria influir, per exemple, en les corrents marines, i al mateix temps que s'escalfa Groenlàndia es refredaria el nord d'Europa. Des de Polar Svais han volgut felicitar el Govern espanyol per la seva implicació a l'Any polar Internacional i han demanat que aquesta no acabi amb l'any nou. I fins i tot han fet li han proposat invertir en el projecte europeu Aurora Boreal, que pretén construir un gran vaixell trencagels perforador amb finalitats científiques. 'Un gran projecte' ha expicat Camerlenghi 'és molt millor que tots els petits pedaços'.