Qüestió de confiança (per Albert Punsola)

MÉS LLUM: secció quinzenal
30/07/2007 - 00:00
Pocs dies abans que s'aturessin ascensors i metros i que milers de persones es quedessin a les fosques a la ciutat de Barcelona, vaig sentir una persona que estava al meu costat en un tren de rodalies expressar-se en aquests termes: 'ellos han dicho que les da igual que, si se hunde la Sagrada Família, les da igual'. Interessat per esbrinar quin seria el subjecte de la frase vaig seguir escoltant amb interès, sense poder evitar les especulacions. Es referien de la trilateral? del club Bildenberg? de la cienciologia? Aleshores va prendre la paraula l'interlocutor de la persona que havia pronunciat la primera frase i ho va fer amb aquesta altra: 'pues mira que, si pasa eso, este alcalde lo lleva claro'. Qui havia intervingut primer li va respondre 'pues ya estaría bien que pasara algo gordo, así nos lo quitaríamos de encima porque este alcalde lleva 30 años'. Així parlava una noia d'uns 25 anys amb shorts a la moda, un MP3 de qualitat penjat del coll i ulleres de disseny sofisticat i, el més significatiu, barcelonina. Li explicava tot això al seu amic, un noi de Madrid de la mateixa edat, que estava rebent una lliçó excepcional sobre allò que se'n diu la realitat del país. La conversa encara va tenir un altre moment per tallar l'alè quan la barcelonina va afirmar amb aires de credibilitat que 'ellos -volia dir l'ajuntament de la ciutat- han dicho que les da igual si muere gente'. Al noi madrileny li va semblar excessiu però ella hi va insistir amb una sentència inapelable: 'te lo juro por dios, tío'. Es confirma dia a dia que en aquest país insultar la intel·ligència surt gratis. La noia del shorts va poder seguir exposant la seva teoria naturalment en un to de veu elevat i molest sense que ningú s'immutés el més mínim. Com ha escit , molt encertadament, Ferran Saéz a l'Avui, en un article recent, més que en una societat complexa en realitat vivim en una societat confusa. Hi estic d'acord perquè la complexitat pot ser sinònim d'intercanvis enriquidors, mentre que la confusió , es manifesta en la conversa del tren esmentada a l'inici. A més la confusió no necessita per a res la complexitat. La saberuda noia del tren, no és que no hagués pogut entrar en matèria sobre el tema, és que ni tan sols coneixia els elements bàsics del fet sobre el què parlava, això sí, amb convenciment. De vegades, per estar convençut d'alguna cosa, els arguments fan més aviat nosa. En els debats hi ha dos tipus d'actituds. Una és la de qui va a escoltar i a parlar en funció del que ha estudiat prèviament i del que ha recollit en el diàleg. L'altra és la de qui només pensa en el discurs que ha preparat, a més, amb una actitud tancada a la crítica o a l'exposició de punts de vista diferents. Aquesta darrera actitud revela segurament sobèrbia i prepotència però al darrera s'hi intueix la desconfiança. Les explicacions dels tècnics que han de portar a terme el túnel del TAV sota l'eixample semblen coherents. Hi ha molts elements per a la tranquil·litat respecte a una possible afectació del temple, com la distància a la que passarà el túnel dels fonaments o la protecció especial que s'hi aplicarà. El túnel no discorre just per sota l'edifici, com es repeteix sovint, sinó pel costat. A més -segons s'ha exposat- precisament pel costat on la construcció és més moderna i per tant està més ben assentada. Els càlculs per a la infraestructura -i això també s'ha fet públic- no s'han limitat a considerar la Sagrada Família en el seu estat actual, sinó que han incorporat les dades de quan el monument estigui finalitzat. No cal insistir en el fet que dues línies de metro passen ara pels altres costats del temple. Són dos túnels que es troben molt a prop de l'edifici; d'això ja fa uns quants anys, però mai se n'ha dit res. No puc dir que estic segur al cent per cent que tot sortirà perfectament i que no hi haurà cap problema amb el nou túnel. Jo no sé fer els càlculs, i probablement em costarien d'entendre si me'ls expliquessin, però he de confiar que tot anirà bé. De fet, la majoria de les persones no entén el funcionament de molts dels instruments que té a l'abast i això no és cap impediment per a fer-los servir. El que sí sé amb seguretat és que Barcelona necessita un increment molt important de la seva xarxa ferroviària -metro, tren i tramvia- tant en extensió com en capacitat. Aquesta és una condició sine qua non per aconseguir una ciutat amb una millor qualitat ambiental en tots els aspectes. Perquè no es tracta només de resoldre la mobilitat de milers de persones, sinó que en fer-ho es puguin reduir substancialment les emissions, objectiu que fins i tot passa per davant de contribuir a que algú es pugui desplaçar en més o menys temps d'un lloc a un altre. La salut pública està en joc. El túnel del TAV no és un debat entre científics i teòlegs, tot i que de vegades agafa aquest aire. El que es discuteix és si som capaços de crear les condicions per fer funcionar un sistema de transport col·lectiu, que en el seu moment ens permeti encarar amb valentia certes restriccions en l'ús del vehicle privat, o bé si ens conformem amb apedaçar el sistema actual i ens quedem sense poder fer el salt qualitatiu cap a un veritable canvi de paradigma. I si volem anar per aquí és imprescindible connectar les dues grans estacions, Sants i Sagrera, el més ràpidament possible, amb un túnel que serveixi per molts altres serveis diferents del TAV i que alliberi els altres túnels de la saturació actual perquè encara hi puguin passar més trens. Cobertura del territori, augment de la connectivitat entre línies i xarxes, millora de les freqüències de pas. Aquests són els reptes que han de visualitzar-se en primera instància per esborrar les ombres apocalíptiques que sorgeixen de la desconfiança. Els gestors públics tenen, com a obligació principal, resoldre problemes des del punt de vista tècnic però això és insuficient si no s'acompanya de la creació del clima adequat perquè la societat confiï en què s'estan prenent les decisions correctes. Mentre la informació -i més avui que mai- es pot recopilar en un moment i vehicular-la per on es vulgui, la confiança no s'improvisa. És un sentiment de construcció lenta que es basa en l'observació de les actituds però amb l'avantatge que un cop s'ha generat arrela amb força. La confiança té una funció essencial: ajudar a transcendir l'anècdota i facilitar el tractament de la complexitat. A partir d'aquí es poden contextualitzar les situacions i, per exemple, fer entendre a la ciutadania la relació entre un túnel i la millora de les condicions ambientals de la ciutat i en conseqüència de la vida col·lectiva. És el cercle virtuós de la pedagogia. Igualment, la greu apagada que ens ha afectat podia haver propiciat el qüestionament el model energètic vigent i els patrons de consum -cal recordar l'increment d'un 140% del consum elèctric des de l'any 2000 a Catalunya- però solament ha servit per incrementar la por en els governants i la irritació en els governats. És el foment de la ignorància. Aquest és el cercle viciós en què estem atrapats. Donades les circumstàncies, no seria estrany que la qüestió de confiança es convertís, tard o d'hora, en una moció de censura contra els que manen, abanderada per la noia del tren i tots els que pensen com ella.

Relacionats

Butlletí