28/08/2006 - 00:00
La Petita Edat de Gel (PEG), un refredament climàtic que fins ara es coneixia que havia succeït a l'hemisferi nord entre el final de l'Edat Mitjana i finals del segle XVIII, va ocórrer també als tròpics. Així ho confirma un estudi conjunt d'investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona i diverses universitats americanes, que han datat quatre períodes de màxim avenç glacial, situats al voltant dels anys 1265, 1520, 1685 i 1810, que coincideixen perfectament amb quatre cicles mínims d'emissió d'energia solar sobre la Terra.
L'existència de la PEG es coneix a partir d'evidències indirectes que permeten reconstruir els canvis climàtics que van tenir lloc abans de l'existència d'instruments meteorològics (estudis paleoclimàtics), com ara l'anàlisi de fòssils preservats als sediments de llacs o l'estudi de documents històrics.
La causa de la PEG encara es debat actualment. Fins ara, les dues hipòtesis més probables estan relacionades amb les erupcions volcàniques i els petits canvis cíclics que es produeixen en la irradiància solar. Se sap que durant les fases de més activitat volcànica, la radiació solar que escalfa la Terra és menor degut a una capa més espessa de pols i cendres que actua de filtre. Per altra banda, el Sol té un cicle intern amb màxims i mínims d'emissió d'energia, que tenen diverses manifestacions, com per exemple les taques solars. La PEG, doncs, podría haver-se desencadenat per un augment general de l'activitat volcànica o bé per l'existència d'un mínim en el cicle solar.
La PEG als tròpics
L'estudi, realitzat per investigadors de la UAB i altres centres universitaris del continent americà, confirma que la PEG també va ocórrer als tròpics i que la causa més probable és la variació d'energia incident degut als cicles solars.
Anteriorment, un estudi palinològic (a partir del pol·len preservat en torberes) ja havia permès enregistrar un descens de la vegetació de l'alta muntanya dels Andes, degut a un descens de la temperatura. Això va succeir entre els segles XIII i XVIII i es va correlacionar amb la PEG. Ara, els científics han aconseguit demostrar que durant aquest període hi va haver quatre etapes màximes d'avenç glacial, al voltant dels anys 1265, 1520, 1685 i 1810, que coincideixen perfectament amb quatre mínims del cicle solar. Tot això ha estat enregistrat a partir d'evidències indirectes preservades en sediments lacustres d'alta muntanya.
L'avenç de les glaceres s'ha deduït de l'augment d'un paràmetre físic que s'anomena susceptibilitat magnètica i que és un reflex de la quantitat de minerals magnètics presents en els sediments, que només poden provenir de l'erosió que les glaceres produeixen sobre la roca mare de la conca al voltant del llac.
Els mínims en el cicle solar s'han deduït de l'augment en la concentració d'isòtops radioactius de Carboni i Beril·li (14C, 10Be), que són més abundants a mesura que la radiació solar que arriba a la Terra és menor. A més, s'ha pogut mesurar que el descens de temperatura al tròpic, durant la PEG, va ser d'uns 3ºC i la precipitació va augmentar un 20% (ambdues són necessàries per a que les glaceres avancin). Això ho han deduït els investigadors a partir d'un calibratge previ que permet determinar dades climàtiques a partir de evidències indirectes biològiques, com ara el pol·len.
Aquests resultats mostren, segons els científics, que les variacions cícliques d'irradiància solar, encara que relativament petites en magnitud, són capaces de produir variacions climàtiques importants. Ara cal esbrinar quins són els mecanismes amplificadors responsables d'aquest efecte. Un cop conegut això, serà possible predir amb més exactitud les possibles conseqüències del canvi climàtic actual i futur.
