Glaceres dels Pirineus: lenta agonia fins a l’extinció

09/10/2019 - 09:30

Les glaceres pirinenques són un gran indicador del canvi climàtic, un cas únic a tot el món pel fet de trobar-se a una altitud i una latitud crítiques. Són altament vulnerables a l’increment de la temperatura. Des del 1982 s'han extingit gairebé la meitat dels aparells glacials dels Pirineus. Actualment només hi ha glaceres a l'Aragó i al vessant francès.

Darrerament, en plena crisi climàtica es parla molt del desgel, i normalment el que ens ve al cap quan ens hi referim són els pols. Malauradament, però, molt a prop nostre, a les glaceres dels cims més elevats dels Pirineus, també s’està vivint un procés de desgel accelerat dramàtic.

Les glaceres pirinenques són un gran indicador del canvi climàtic, un cas únic a tot el món pel fet de trobar-se a una altitud i una latitud crítiques. Són, en definitiva, altament vulnerables a l’increment de la temperatura pel fet de no tenir cap mecanisme de defensa —o adaptació— a aquest escalfament.

El primer informe de l’Observatori Pirinenc del Canvi Climàtic alertava que en els darrers 50 anys l’augment mitjà de temperatura als Pirineus ha estat d’1,2 ºC, un valor superior a la mitjana planetària, que ha estat de 0,85 ºC en aquest període. D’altra banda, les precipitacions s’han reduït un 2,5 % els últims 50 anys, especialment a l’hivern i a l’estiu.

Per què s’estan extingint les glaceres dels Pirineus?

Jordi Camins, expert en glaciologia i observador, destaca que la reducció de les glaceres pirinenques els últims anys es deu més a l’increment de la temperatura que no pas a la disminució de la precipitació, ja que “en anys recents de molta innivació i precipitació, en arribar a principis de tardor també s’ha observat la mateixa manca de neu d’altres anys”.

L’augment de la temperatura ha fet pujar la línia d’equilibri o línia de les neus permanents, aquella cota imaginària —visible antigament a finals d’estiu— que indica l’altura on la temperatura mitjana anual és de zero graus. Per sobre d’aquesta línia, per tant, s’hi pot acumular neu cada any que permet alimentar la glacera: és la zona d’alimentació. Aquesta neu acumulada al cap d’uns quants anys —entre set i 10— es pot acabar convertint en gel glacial.

Línia d’equilibri. Font: Gelicehielo.com

Per sota de la línia de les neus glacials la glacera perd massa, el glaç queda al descobert i s’allarga en forma de llengua fins a l’extrem inferior de la glacera.

Als anys 90, tot i que ja hi havia desgel i regressió de les glaceres pirinenques, la línia d’equilibri voltava els 3.100 m. Actualment, segons Camins, ja no es pot saber a quina cota es troba als Pirineus i convé agafar com a referent els Alps, on s’enfila fins als 3.500 o 3.600 metres al vessant nord, i fins als 3.800 o 4.000 m al vessant sud.

A quin ritme es fonen les glaceres?

Jordi Camins, qui des del 1982 pren el pols a les glaceres dels Pirineus i les estudia mitjançant la fotografia comparativa, ha detectat que la temporada de gel s’avança actualment unes tres setmanes respecte als anys 90, és a dir, la quantitat de neu que resta ara a principis de juny equival a la que hi havia fa més de 30 anys a l’entorn del 20 de juny.

El glaciòleg afegeix que “el desgel de la primavera també s’ha avançat, i actualment a finals de febrer o principis de març les cares sud ja estan molt castigades per la radiació solar i la temperatura alta”.

Les mesures de retrocés del gel són específiques per a cada glacera. De mitjana, les glaceres grans s’escurcen a un ritme de 20-25 m de longitud i de 2-2,5 m de gruix cada any. Als Alps el ritme és una mica més elevat: les glaceres de mitjana reculen 25-40 m cada any.

Camins apunta que en aquests moments ha de catalogar o deixar constància dels fraccionaments, ja que les glaceres, a banda d’escurçar-se per la part inferior, també ho fan pels laterals o la part superior. Els 50 aparells glacials que queden als Pirineus estan fraccionats en 111 subdivisions.

Glaceres, congestes de gel o aparells glacials?

Les glaceres i les congestes de gel són dos tipus d’aparells glacials diferents.

Una glacera o gelera és una gran massa de gel i de neu granulada formada a partir de grans acumulacions de neu al llarg del temps. Aquestes enormes masses de gel i neu es desplacen lentament cap al fons de les valls. La neu recent es transforma en neu granulada i, posteriorment, al cap d’uns anys, en gel glacial.

Les congestes de gel són masses de gel i neu similars a les glaceres però que, a causa del seu menor volum, no tenen capacitat de desplaçar-se. Solen ser restes o fragments d’antigues glaceres.

Una congesta de neu ja no és un aparell glacial, és una simple acumulació temporal de neu.

Quantes glaceres queden ara als Pirineus?

L’any 1982 Jordi Camins va catalogar un total de 93 aparells glacials al conjunt dels Pirineus. A mitjans dels anys 80, després d’uns anys d’estancament entre el 1975 i el 1985, les glaceres van reiniciar el retrocés que ja havia començat cap a l’any 1850. Aquest procés es va accelerar durant la dècada dels 2000.

Actualment —a les acaballes del 2019— el balanç és de 50 aparells glacials: 24 glaceres i 26 congestes de gel. El glaciòleg preveu que l’any 2022 restaran tan sols 42 aparells glacials: 20 glaceres i 22 congestes de gel.

Es calcula que l’any 2040 ja no hi haurà cap glacera activa als Pirineus —totes s’hauran convertit en congestes de gel— i que, finalment, l’any 2050 el context serà d’extinció.

La glacera d’Aneto

La glacera d’Aneto és la més extensa de les glaceres que queden als Pirineus. A finals de l’estiu del 2009 es va fraccionar en dues parts a causa del retrocés que pateixen tots els aparells glacials als Pirineus. Des de llavors es parla de la glacera principal i la glacera superior d’Aneto. Ambdues, per tant, encara presenten moviment.

En els darrers anys, a més, s’han produït diversos fraccionaments. Actualment hi ha les dues glaceres actives i cinc fraccions: tres congestes de gel i dues congestes residuals.

La retirada del gel d’aquesta emblemàtica glacera ha afavorit el naixement recent d’un petit estany format per sobreexcavació del gel que s’ha anomenat ibonet occidental d’Aneto.

Es pot fer quelcom per salvar les glaceres?

Als Alps s’han protegit petits fragments d’algunes glaceres amb lones blanques, per tal d’aïllar-ne de la radiació solar el gel i afavorir-ne l’albedo. Es tracta, en qualsevol cas, d’una mesura puntual.

A banda d’això, Jordi Camins apunta que, malgrat que sembli escabellat, “l’única solució per mantenir viva una glacera de petites dimensions és innivar-la mitjançant canons de neu artificial, per tal que la sobreacumulació de neu superés la fusió de l’estiu”. Matisa també que “el cost ecològic i energètic seria considerable”.

Jordi Camins

La passió per les glaceres de Jordi Camins ve des que era ben petit. La manca d’informació sobre les glaceres dels Pirineus va motivar-lo a fer-ne el seguiment i estudi “a posteriori”. Des de llavors també ha estudiat i documentat les glaceres d’altres indrets del món com els Alps, els Andes, l’Antàrtida o la banquisa del gel marí de l’Àrtic, entre d’altres.

Les dades que obté les comparteix amb diversos organismes, entre els quals el Grup d’Experts en Canvi Climàtic de Catalunya i la Universitat de Saragossa, i col·labora amb la Universitat de Zuric, entre altres centres i entitats.

L’eina fonamental que empra el glaciòleg per analitzar la regressió de les glaceres, a banda del mesurament de distàncies, és la fotografia comparativa. Camins ha publicat fins ara diversos llibres.

Al portal Gelicehielo podeu conèixer més dades sobre les glaceres pirinenques i consultar el calendari d’exposicions fotogràfiques i xerrades divulgatives.

El glaciòleg Jordi Camins

 

Categories: 

Relacionats

Reportatge

L’evidència disponible indica que la infraestructura verda urbana (els parcs urbans, els arbres dels carrers, les cobertes i els murs verds, etc.) pot contribuir de manera molt modesta a compensar les emissions de carboni, a reduir l’estrès per la calor i a disminuir la contaminació atmosfèrica de la ciutat. Si volem actuar sobre aquests problemes, hem de treballar sobre les fonts de pol·lució, perquè les mesures compensatòries basades en la natura no són, ni de lluny, suficients. Les estratègies d’infraestructura verda urbana tenen un paper complementari, i no alternatiu, a les polítiques de reducció de la contaminació.

Notícia

L’Ajuntament de Lleida modificarà el tràmit per a sol·licitar la targeta de vehicle elèctric que permet fer anar els punts gratuïts de recàrrega d’ús públic que hi ha a la ciutat, amb l’objectiu que els puguin fer anar tots els usuaris de vehicles elèctrics o híbrids endollables.

Notícia
ous vehicles elèctrics adquirits per l'Ajuntament de Cambrils | Cedida

ous vehicles elèctrics adquirits per l'Ajuntament de Cambrils | Cedida

L’Ajuntament també vol donar exemple per potenciar la mobilitat sostenible d’empreses i particulars. En aquest sentit, a Cambrils els vehicles elèctrics o amb tecnologia tipus híbrida gasolina/elèctric o diesel/elèctric gaudeixen d'una bonificació del 75 % de la quota de l'impost sobre vehicles de tracció mecànica.

Butlletí