[COP15] Fracàs a Copenhaguen? No! Fracàs a la cimera

La desorganització i els pobres resultats contrasten amb el comportament de la societat civil
Copenhaguen (Servei Especial)
21/12/2009

La segona setmana de la quinzena cimera de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic no ha tingut res a veure amb la primera. La pèssima previsió de l'organització del COP-15 ha alimentat el malestar, principalment dels observadors, però també dels negociadors i la població de Copenhaguen.

Dilluns 14, el Bella Center, recinte de la Cimera, recordava l'entrada del grans concerts. Les cues quilomètriques avançaven lentament i els més afortunats van poder acreditar-se en unes 6 hores. A l'interior les negociacions estaven marcades pels ritmes dels dos grups de treball que avançaven de manera desigual. El grup que treballa per compromisos a llarg termini (AWG-LCA) elaborava un document suficientment clarificat com per concloure la feina el dijous i que les diferents opcions fossin debatudes pel High Level Segment, els ministres i caps d'estats dels diferents països. El grup que treballa per la segona etapa de Kyoto (AWG-KP) però, tenia moltes dificultats i divergències per elaborar un text prou concís perquè es pogués prendre una decisió política.

Aquesta asincronia entre els grups de treball evidenciava allò que hom sospitava: és més senzilla la convergència i el compromís en objectius de reducció pel 2050 que pel 2020. Els objectius pel 2020 obliguen a la implementació de polítiques immediatament i, en canvi, els del 2050 es dilueixen en els nombrosos cicles polítics que pot tenir un període de 40 anys. Però això contradiu la urgència de posar sota control els efectes del canvi climàtic i per aquest motiu, un dels blocs més afectats, el dels països africans, va bloquejar l'AWG-LCA demanant que es concentressin els esforços en el grup de Kyoto. La resposta va ser ràpida a l'inici de la sessió de AWG-KP: Austràlia anunciava el seu desacord amb el bloqueig del grup del compromisos a llarg termini i es negava a continuar amb el treball del AWG-KP. Aquest fet va provocar la suspensió de totes les reunions dimarts al matí. Mentrestant, les cues per accedir al Bella Center es repetien.

El dimecres la seguretat era extrema. Climate Justice Action havia convocat l'acció Reclaim the power amb l'objectiu d'entrar al Bella Center per celebrar-hi una assemblea. Els manifestants van topar amb un cordó policial que els va reprimir amb extrema violència. L'inside block, format per observadors de la Convenció que participaven de l'acció, va sortir per recolzar els seus companys. Un total de més de 200 persones van ser detingudes i l'accés al Bella Center va quedar clausurat impedint entrar fins i tot als observadors que van decidir sortir per manifestar-se lliurement i que, en molts casos, ni tant sols havien pogut recollir les seves pertinences de la consigna de la COP-15.

El pati del col·legi
Però l'organització de la UNFCCC encara tenia més sorpreses preparades. A les 20:00 de dimecres els observadors encara no sabíem qui podria accedir el dia següent ni com s'escollirien les 1000 persones que tindrien passi. A les 20:15, les pantalles de la programació de la COP mostraven la següent informació: "Els passis per demà es repartiran a la sala Bolden Ulsen a partir de les 20:30 per ordre d'arribada". Vam anar ràpidament a la sala indicada i evidentment, no érem els únics. L'encarregada de la sala no sabia res dels passis i va haver de trucar al Secretariat de NNUU.

Els observadors ens vam organitzar per escriure en un paper els nostres noms, cognoms i mail, per tal de que quedés registrat l'ordre d'arribada. Podíeu imaginar que a les NNUU, per distribuir el nombre limitat de passis d'una de les cimeres més importants de la seva història, utilitzés un bolígraf i un foli A4? Val a dir que la llista va funcionar perquè els observadors es van autoorganitzar. Hores més tard vam entendre perquè no hi havia cap sistema preparat pel registre dels observadors.

Al voltant de les 22:30 una representació  del Secretariat de la UNFCCC i uns 6 policies de NNUU van comparèixer a la sala Bolden Ulsen per comunicar primer, que finalment només es repartirien 350 passis i, segon, que els passis ja havien estat repartits. La indignació dels presents va provocar una ronda d'intervencions carregant contra l'organització. Gent vinguda d'arreu del món havia patit cues de fins a 10 hores per accedir un dia i mig a la COP i, a més, tots els side events preparats per les ONG quedaven cancel·lats. Els motius esgrimits pel Secretariat eren de seguretat. Argumentaven que més de 100 caps d'estat estarien presents entre dijous i divendres i amb tot el què estava passant (l'acció del matí, la irrupció de dos activistes a la plenària...) era millor restringir l'entrada. Un altre argument era que la nombrosa seguretat privada dels caps d'estat restava del total de l'aforament. Ambdues problemàtiques eren més que predictibles. La decisió final va ser retallar la presència de la societat civil.

Dijous i divendres miràvem  la TV de la UNFCCC que permetia seguir a través d'internet les plenàries. La UNFCCC va habilitar una sala en el centre de Copenhaguen perquè els observadors que s'havien quedat fora poguessin veure a través de pantalles què estava passant a la COP-15. Un altre fracàs: en un pavelló habilitat per a unes 4.000 persones hi havia aproximadament 100. Això sí, per entrar havies d'estar acreditat.

En aquests dos dies però, vam poder sentir què estava passant a la ciutat. Copenhaguen era una ciutat en estat de setge: cotxes de policia, furgonetes, helicòpters... La presència de caps d'estat va fer que fins i tot algunes parts del centre fossin inaccessibles.

Fracàs sí, però èxit també!
La desorganització, la imprevisió, l'arbitrarietat, el desconcert i un llarg etcètera eren perdonables. El motiu per venir a Copenhaguen era que la COP-15 donés un acord legalment vinculant de reducció d'emissions, un compromís just i suficient per combatre els efectes de l'escalfament global.

Divendres però, vam haver d'assistir a una sessió plenària que finalitzava a les 10:00 del matí del dissabte amb un acord parcial i insuficient; un document que s'havia gestat a porta tancada entre les economies emergents i els Estats Units. Aquest era el resultat de dos anys de treball des de Bali, un raquític document de tres fulls que semblava fet a mida per la Xina i EEUU, els dos actors principals en aquesta lluita desigual de poders.

Fracàs, fracàs rotund. Detalls que ho confirmen: no hi va haver foto de caps d'estat. Només faltaria, hagués estat una presa de pèl i una burla a la societat civil.

Em costava trobar quelcom positiu comparant els esforços que s'havien invertit en la Cimera de Copenhaguen i el pobre resultat. Però de sobte me'n vaig adonar: èxit, èxit rotund. Copenhaguen ha estat un fracàs per la Convenció però un absolut èxit per la societat civil. Dues setmanes de KLIMAFORUM amb una programació i organització excel·lents, dues setmanes de paciència il·limitada vers la manera d'actuar de les NNUU i dues setmanes de manifestacions pacífiques i accions de desobediència cívica. Ja li agradaria al Barça tenir seguidors tant pacífics com els activistes de Copenhaguen! Els anomenats antisistema van produir menys aldarulls en dues setmanes que el grup de reduïts violents en una nit de celebració futbolística.

De Copenhaguen no sortim amb l'acord que esperàvem. No tenim l'acord però tenim el record de les persones amb les que vam compartir les xerrades, els tallers, les accions i el carrer. Això sí, no tornarem a delegar la nostra il·lusió en la UNFCCC; la il·lusió és quelcom que compartirem amb els qui tenim al costat i ningú de nosaltres deixarà d'exigir reduccions dràstiques de les emissions per lluitar contra l'escalfament global.
--
També a Sostenible.cat... Pacte de mínims a Copenhaguen

AdjuntMida
Image icon COP_supens.jpg15.85 KB

Relacionats

Entrevista

 

Yunus Arikan és cap de polítiques globals d’ICLEI-local governments for sustainability. Aquesta entitat, amb més de 1.500 membres ha estat veu dels governs locals i regionals a la COP25. Arikan, ens recorda a l'entrevista que vivim a un món urbà i que no s'aconseguirà res sense adonar-se'n de la potència dels actors urbans, i destaca que per fi estem entenent que el finançament per l'acció climàtica ha d'arribar a les ciutats.  Ha volgut també enviar un missatge clar des del món local, l'esperança que els nous plans nacionals de mitigació siguin més ambiciosos i tinguin en compte als governs locals.

Notícia
Laura Zúñiga Càceres assisteix a la Cimera Social del Clima

Berta Càceres va ser assassinada al 2016 pel seu compromís  amb la defensa del territori de la comunitat lenca, a Hondures.  I s’ha convertit en un símbol dels més de 1.500 activistes ambientals que han sigut assassinats en els últims 15 anys.  La seva filla, Laura Zúñiga Càceres, va assistir a la Cimera Social pel Clima, el passat 11 de diciembre 2019 per explicar quina és la realitat del que està passant a Hondures i l’assassinat de la seva mare com un femicidi polític i territorial.

Butlletí