UAB
Un equip internacional de científics, amb participació de l’investigador de la UAB Pere Masqué, ha presentat, el passat 3 de juliol al congrés Goldschmidt 2016 a Yokohama (Japó), una revisió dels efectes als oceans de l’accident de la central de Fukushima. Segons l’estudi, els nivells de radiació estan disminuint a tota la zona, excepte a l’àrea portuària propera a la planta nuclear, on continuen les fuites radioactives. Els investigadors mostren preocupació sobre la falta de suport per continuar amb l’assessorament científic per avaluar els nivells de radiació, imprescindibles per entendre com canvien els riscos.
L’estudi, presentat pels investigadors que conformen un Grup de Treball del Comitè Científic en Investigació Oceànica (SCOR) es publica també com a treball de recerca a la revista Annual Review of Marine Science i presenta les següents conclusions:
L’accident
El terratrèmol Tohoku i el posterior tsunami que van tenir lloc l’11 de març de 2011 van donar lloc a la pèrdua de potència i el sobreescalfament de les plantes nuclears de Fukushima Daiichi (FDNPP), provocant l’emissió de gasos radioactius, elements volàtils i líquids, en especial cap a la costa oceànica. La pluja radioactiva als sòls està ben documentada, però la distribució de la radioactivitat en el mar i cap als oceans a gran escala és molt més difícil de quantificar, a causa de la variabilitat en les corrents oceàniques i les dificultats per prendre mostres.
Alliberament inicial de material radioactiu
Tot i que l’accident a la central FDNPP va ser un dels més grans i sense precedents quant a l’impacte als oceans, la quantitat de cesi-137 alliberada era d’aproximadament una cinquantena part de la que es va alliberar globalment en els assajos nuclears dels anys 60 i una cinquena part de l’alliberada degut a l’accident de Txernòbil. És similar, en magnitud, a les descàrregues de cesi-137 de la planta de reprocessament de combustible nuclear de Sellafield.
Pluja radioactiva inicial
L’alliberament inicial de material radioactiu va ser cap a l’atmosfera. Alguns models suggereixen que al voltant del 80% de la pluja va caure a l’oceà, la major part a prop de la central. Hi va haver aportació des dels terrenys propers cap al mar, amb un màxim al voltant del 6 d’abril de 2011. S’estima en entre 15 i 25 PetaBecquerels (1015 Becquerels, o desintegracions nuclears per segon) la quantitat de Cs-137 alliberada a l’oceà. També es van alliberar altres radioisòtops, però l’interès s’ha centrat en les formes radioactives del cesi a causa de les seus llargs períodes de semidesintegració, és a dir, de romandre molts anys com a font de radioactivitat (dos anys per al cesi-134 i 30 anys el cesi-137), així com per la seva abundància a la font d’emissió de les centrals.
Distribució a l’aigua
El cesi és molt soluble en aigua, per la qual cosa es va dispersar ràpidament per l’oceà, amb nivells més elevats en algunes zones degut a la distribució dels corrents marins. En el màxim, l’any 2011, el senyal del cesi-137 a la costa propera a la central nuclear va ser desenes de milions de vegades més elevat que abans de l’accident. Amb el temps, i a mesura que ens allunyem del Japó, els nivells disminueixen significativament. El 2014, el senyal de cesi 137 a 2000 quilòmetres al nord de Hawaii era equivalent a unes sis vegades el que encara hi havia a causa de les proves nuclears dels anys 60, i entre dues i tres vegades més elevat que els nivells previs a la costa oest de Nord-Amèrica. La major part de la pluja radioactiva es concentra en els primers centenars de metres de la superfície marina. És probable que els nivells màxims de radiació arribaran a la costa de Nord-Amèrica al llarg d’aquest any, per disminuir cap als nivells d’entre un i dos bèquerels per metre cúbic el 2020, comparables als nivells deguts als assajos nuclears dels anys 60. Els sediments del fons marí contenen menys d’un 1 % del cesi 137 emès per la central, tot i que la contaminació encara és elevada en la zona més propera a la central. La redistribució dels sediments per organismes que s’alimenten al fons marí (més habituals a prop de la costa) i per les tempestes és molt complex.
Efectes en la fauna marina
L’any 2011, aproximadament la meitat de les mostres de peixos en aigües costaneres davant de Fukushima tenien nivells de cesi radioactiu per sobre del límit de 100 Bq/kg establert per les autoritats japoneses, però l’any 2015 menys d’un 1% de les mostres estan per sobre del límit. Encara es troben nivells elevats al voltant de la central. L’abril de 2011 es van detectar nivells elevats de iode 131, però es tracta d’un element amb una vida radioactiva molt curta, per la qual cosa ara es troba per sota dels nivells detectables. En general, amb l’excepció de les espècies properes a la central, no sembla haver-hi efectes mesurables en la fauna marina.
Risc per a les persones
El risc de radiació per a les persones és molt modest en comparació amb les 15.000 víctimes directes del terratrèmol i del tsunami. Fins al moment, no hi hagut cap mort relacionada amb la radiació. Les persones evacuades de la central més exposades van rebre una dosi total de 70 mSv, que incrementaria el seu risc de càncer al llarg de tota la vida d’un 24% (el de la població general) a un 24,4%, tant sols 0,4 punts. Malgrat això, encara hi ha més de 100.000 evacuats de l’àrea de Fukushima, i moltes indústries com la del turisme i la de la pesca, han estat fortament colpejades.
Article de referència
Buesseler, K.O., Dai, M., Aoyama, M., Benitez‐Nelson, C., Charmasson, S., Higley, K., Maderich, V., Masque, P., Oughton, D. and Smith, J.N. 2017. Fukushima Daiichi–derived radionuclides in the ocean: transport, fate, and impacts. Annu. Rev. Mar. Sci. 9:In press. doi: 10.1146/annurev-marine-010816-060733
http://www.annualreviews.org/doi/abs/10.1146/annurev-marine-010816-060733
